Fins aquí hem vist les premisses històriques de la constitució orgànica del partit revolucionari del proletariat. En primer lloc, ha de preexistir el proletariat com a classe ja formada, l'activitat del qual sigui una activitat política independent, és a dir, que actuï com a partit. En segon lloc, sobre aquesta base, ha de ser aplicada la ideologia revolucionària per part d'una avantguarda que ho és, primerament, perquè porta la ideologia d'avantguarda i, en segon lloc, perquè tendeix a formar part íntegra de la classe per a constituir-se en la seva avantguarda real. En tercer lloc, quan l'avantguarda s'ha integrat finalment a la classe, transformant-se en PC, el moviment del proletariat experimenta un salt qualitatiu que consisteix en què es fa moviment revolucionari. Aquest moviment es defineix perquè la classe busca elevar-se fins al programa i l'ideari comunista del seu Partit i, així, complir la seva missió com a classe revolucionària.
Però aquestes premisses són històriques per quant que són èxits ja conquerits pel proletariat internacional, èxits que conserva relativament. De fet, el significat principal d'aquestes conquestes és que el moviment revolucionari del proletariat està en ple procés; no en el pla polític, perquè vam viure un període d'estancament i de replegament, sinó en el seu sentit històric. Octubre va inaugurar el moviment revolucionari de la classe, és a dir, el seu procés d'elevació cap al Comunisme. Del que es tracta ara és de definir les premisses polítiques perquè aquest moviment prengui nou impuls.
Des del punt de vista històric podem definir al PC en la seva unitat amb la Classe, una vegada que la seva avantguarda revolucionària imprimeix un caràcter conscient al seu moviment cap al Comunisme, és a dir, com a unitat dialèctica en la que la classe, una vegada configurada com a tal, s'està transformant en PC. Però, des del punt de vista polític, això és insuficient. Certament, el punt de vista històric només ens diu que la lluita entre aquests dos contraris, entre el PC i la Classe, s'expressa com a moviment revolucionari, per la qual cosa aquesta definició del PC és massa laxa i ambigua, perquè no deixa clar el que és, en un moment donat d'aquest procés revolucionari, en si, PC, i el que no ho és. En altres paraules no soluciona la qüestió política principal del Partit de cara a la seva Reconstitució, o sigui, la qüestió de la seva organització.
Doncs bé, si en el pla històric la dialèctica entre el Partit i la Classe es manifesta com a moviment revolucionari d'elevació cap al Comunisme, en el pla polític concret, el moviment revolucionari s'expressa per mitjà de la dialèctica entre l'avantguarda i les masses de la classe. Com ja s'ha assenyalat, el PC, entès com a organització política específica, és, al mateix temps, atribut i subjecte d'aquest moviment: és creat per ell i, una vegada creat, el reprodueix a una escala cada vegada més àmplia. Per tant, el PC, com a organització política, ha de ser concebut com la relació entre l'avantguarda i les masses . El PC, concebut així, és una relació social, dins de la Classe, entre les seves masses i la seva avantguarda, i aquesta relació social cristal·litza en organització política no d'una forma absoluta, sinó en funció del moment en què es trobi el desenvolupament d'aquesta relació dialèctica.
El PC no és l'avantguarda sense més, ni tan sols l'avantguarda organitzada, encara que els criteris per a aquesta organització estiguin orientats pel marxisme-leninisme. Concebre així l'organització del Partit és caure en el dogmatisme, perquè, des d'aquest plantejament, només es contempla un aspecte d'aquella "relació social", l'avantguarda, independent i separadament de l'altre element consubstancial a la classe, les masses, per la qual cosa es cau en la idea de PC separat de la Classe, i en el de la Classe en la seva concepció exclusivament econòmica, sense contingut polític, no com a unitat de moviment i consciència, i, per tant, es nega la idea de classe que actua com partit polític; no sols es nega la idea que la classe pugui actuar "per a si mateixa", sinó fins i tot que la classe tingui consciència "en si mateixa" i, en conseqüència, que el proletariat sigui una classe socialment madura i políticament independent - o sigui, amb un programa propi, amb una missió històrica revolucionària específica com a classe - .
El PC definit com la relació entre l'avantguarda i les masses és una formulació molt més concreta que aquella que el descriu com el moviment revolucionari de la Classe cap al Comunisme, però encara no és completa. Fins aquí, pren en compte els seus elements dialèctics, els seus dos "contraris", i estableix un vincle general entre ells, una "relació social"; però encara no especifica res sobre el caràcter concret d'aquesta relació, sobre aquesta relació com "unitat de contraris"; encara no diu res sobre el vincle intern necessari perquè aquesta relació es verifiqui com a unitat dialèctica. Fins aquí tenim l'avantguarda d'una banda, que pugna per integrar-se a la Classe, que encara és avantguarda només perquè porta la ideologia d'avantguarda, però que encara no és avantguarda política perquè no forma un tot orgànic amb la classe, perquè no és encara PC; d'altra banda, estan les masses el moviment de les quals cerca superar el límit que li imposa la seva determinació econòmica, el límit de la seva consciència espontània, per aconseguir l'autoconsciència de la seva missió històrica, però que encara no l'aconsegueix perquè la ideologia revolucionària no forma un tot orgànic amb el seu moviment. Aquests dos elements troben la seva unitat quan l'avantguarda aconsegueix formar part de la classe, quan l'avantguarda es lliga amb les masses i aconsegueix organitzar el moviment revolucionari, quan l'avantguarda deixa de ser únicament un cercle organitzat entorn de la ideologia i aconsegueix traduir aquesta ideologia en política per a les masses i en organització de les masses revolucionàries. El PC sorgeix, llavors, com a unitat entre l'avantguarda organitzada i les masses, com a lligam de l'avantguarda amb les masses, com l'avantguarda i les seves corretges de transmissió entre elles, en resum, com l' avantguarda més la seva línia política de masses . La línia de masses de l'avantguarda és, en definitiva, l'element d'unitat que configura al PC sobre els elements constitutius de la Classe - avantguarda i masses - .
En la història del Moviment Comunista Internacional, hi ha hagut molt de dogmatisme en aquest punt relatiu a la definició del PC. S'ha confós, gairebé sempre, l'organització de l'avantguarda amb l'organització del Partit; no s'ha vist que l'avantguarda és només un dels seus elements configurats, no l'únic. Això ha provocat que, a la llarga, l'avantguarda s'anés divorciant gradualment de les masses i que el Partit, entès només com a organització, fóra liquidant-se, quedant sempre com a residu de la seva anterior existència un feixuc aparell burocratico-administratiu, ossada resseca del que va ser un cos viu i sa que podem avui observar en organitzacions com el PCE o com els partits anomenats "excomunistes" dels països de l'est europeu, organitzacions que ja no són el que diuen ser i que defensen els interessos dels enemics dels qui diuen defensar.
Naturalment, aquest dogmatisme, que encara avui perviu entre els qui es declaren marxistes-leninistes i diuen haver trencat amb el revisionisme, té la seva explicació i una certa lògica històrica. La majoria dels partits comunistes van ser creats a l'abric de l'ofensiva revolucionària que el proletariat internacional va iniciar amb la Revolució d'octubre, i la seva fundació va ser patrocinada per la Internacional Comunista (IC) mitjançant actes constituents únics que sobreentenien o sintetitzaven els processos necessaris per al compliment dels requisits objectius per a l'existència del Partit. Això va ser correcte en la mesura en què era necessari per continuar i alimentar l'ofensiva de la Revolució Proletària Mundial que estava en auge. Però, una cop alentida aquesta, no podien deixar de produir efecte les conseqüències del deficient compliment d'aquests requisits en el pla nacional. Primer, en la sorprenent facilitat amb què queien els partits comunistes en l'oportunisme a l'hora d'enfrontar-se a la conquesta del poder; i, segon, una cop liquidats definitivament aquests partits comunistes per l'oportunisme, en la sorprenent facilitat amb què es reprodueix en als cervells dels elements d'avantguarda que volen recuperar el Partit el primer model de constitució, perquè no s'ha abordat aquest de forma crítica ni s'han preocupat de comprendre el seu vertader rerafons polític.
Això es manifesta clarament quan relacionem la creació del Partit en la Revolució. Des del punt de vista leninista, la Revolució és un procés amb successives etapes: 1 a , constituir el PC; 2 a , guanyar les grans masses per conquerir el poder; 3 a , conquerir el poder i instaurar la Dictadura del Proletariat per a crear les relacions socials que obrin el camí al Comunisme. Un altre principi essencial del marxisme-leninisme és que "les masses fan la història" i, en conseqüència, han de ser les protagonistes de la Revolució en totes les seves etapes.
Què ocorre amb la visió dogmàtica del Partit? Que, com que tracta de complir amb la primera etapa de la Revolució per mitjà d'un acte polític d'organització, com que concep al PC únicament i exclusiva com a organització de l'avantguarda, vol, una vegada que ha considerat efectuat i acomplert aquest acte polític, passar a abordar immediatament la segona etapa, la de preparar les grans masses per prendre el poder, o fins i tot, prendre'l directament. Aquesta visió de la Revolució ocasiona dos errors fonamentals:
Primer. Es confonen les tasques de les dues primeres etapes de la Revolució i, per tant, les dues etapes s'entenen com una sola, quan en realitat la Reconstitució exigeix complir amb tasques polítiques ben diferents de les de la preparació de les masses per prendre el poder. L'essència política de la primera etapa de la Revolució consisteix en "guanyar l'avantguarda" per al Comunisme, a diferència de la segona, quan cal "guanyar a les masses" per al Comunisme. Però formalitzar aquella conquesta per mitjà d'un acte constituent, a través de l'unificació de l'avantguarda en una organització, significa pressuposar com assumida la ideologia, significa entendre que l'avantguarda està ja guanyada per al Comunisme i, per tant, negar la necessitat de la primera etapa de la Revolució. Llavors, si no cal un període en què la ideologia conquereixi l'avantguarda, perquè aquesta pre-existeix com a avantguarda revolucionària - amb ideologia comunista - , la liquidació del moviment comunista es veu únicament com a dispersió organitzativa dels seus membres no com a liquidació ideològica i política dels partits comunistes; i com la vertadera ideologia revolucionària perviu en el cap dels comunistes dispersos, el PC pot ser reconstituït per mitjà d'un nou acte constituent. La ideologia deixa de ser llavors, l'element agent de la Reconstitució del PC i deixa pas al voluntarisme d'aquests savis dipositaris de la veritat revolucionària.
Segon. De l'anterior es deriva que si l'avantguarda, entesa com el grup d'individus que s'autoproclamen marxistes-leninistes, pot reconstituir el PC per mitjà de la seva organització com partit polític pura i simplement, es deixa de costat la solució del problema de la integració de l'avantguarda a la classe i, per tant, la qüestió del seu lligam amb les masses de la classe, la qüestió de la línia de masses de l'avantguarda en relació amb la resta de la classe. L'avantguarda - el PC entès com a unitat de l'avantguarda o exclusivament com a organització de l'avantguarda - , llavors, aplica i només pot aplicar una línia política conspirativa, no una línia de masses. Línia política conspirativa en el sentit que actua des de fora de la classe. I si maniobra així en la primera etapa, si no té en compte per a res les masses en la Reconstitució, no tenim perquè pensar que ho farà en la segona etapa d'una altra manera, amb la qual cosa inevitablement caurà o bé en el parlamentarisme, o bé en el terrorisme. L'aplicació d'una línia conspirativa en compte d'una línia de masses per complir amb les tasques i amb les etapes de la Revolució pot començar honestament com conspirativisme en favor de la classe, però, a la llarga, acabarà desembocant, indefectiblement, en conspirativisme contra la classe.