Gairebé en el mateix moment en què van aparèixer les classes en la societat, aquesta divisió, segons la qual uns homes viuen de l'explotació i del treball d'altres homes, va sorgir en la consciència social la necessitat de l'emancipació, de la supressió d'aquesta explotació i de l'opressió que aquesta portava en ella mateixa. Espàrtac, en l'època de l'esclavisme, o Münzer, per a l'era feudal, varen encapçalar moviments el fi dels quals era l'alliberament dels esclaus i dels serfs. Ambdós simbolitzen la consciència de l'emancipació dels oprimits en la història anterior al capitalisme, ambdós van saber penetrar la naturalesa antagònica de les relacions socials del seu temps i reduir al màxim el caràcter irreconciliable d'aquestes relacions socials: l'enfrontament entre posseïdors i desposseïts, l'enfrontament entre rics i pobres, independentment de la forma que aquest enfrontament revestís en cada època històrica.
Però igual que les condicions materials de la societat permetien obrir la consciència de l'home a les idees d'emancipació, també li imposaven un límit d'acord amb l'insuficient desenvolupament de les forces productives. No sols el llenguatge místic i religiós amb el que estava expressat gairebé sempre aquest programa d'alliberament (sobretot en el cas de la majoria de les revoltes camperoles antifeudals), sinó principalment el programa mateix, que no donava més alternativa a l'esclau que la fugida ni al serf una altra sortida que convertir-se ell mateix en propietari individual i privat de la terra que treballava (i, consegüentment, promovia la perpetuació de les classes), posaven en relleu aquell límit.
És amb el capitalisme, mode de producció que desenvolupa les forces productives a una velocitat mai vista, quan la producció va adquirint un caràcter social tal que implica a tots els seus components en l'economia i els va integrant per llaços econòmics d'interdependència, i quan sorgeix una nova classe d'explotats que són jurídicament lliures i que creen tota la riquesa però que no posseeixen res, el proletariat, és en aquesta època quan es creen les condicions objectives per a la vertadera emancipació de la humanitat i quan el seu programa de justícia i llibertat pot ser formulat científicament.
Ni a l'esclau ni al serf els allibera de la seva mísera situació la lluita permanent i a vegades heroica contra el seu amo i el seu senyor. És la pròpia desintegració del règim esclavista al costat de la importació de relacions socials noves en el món antic, per al primer cas, i l'entrada en joc d'una classe social que s'havia anat desenvolupant en esferes secundàries de la societat (la burgesia), per al cas del feudalisme, allò que soluciona definitivament la qüestió de la superació dels vells modes d'explotació. No és directament la lluita de classes entre els productors que carreguen sobre els seus muscles la creació de la riquesa i els qui s'apropien d'ella, el que resol el problema de l'explotació social, només les seves formes. Per això, la història de la humanitat anterior a l'aparició del proletariat es resumeix en el simple canvi de les formes d'explotació, en el simple relleu d'unes classes per altres (tant d'explotadors com d'explotats) i d'uns modes de producció per altres a l'escenari de la societat. I és en aquests termes com s'expressa, des del punt de vista polític, la contradicció que comparteixen totes les formacions sòcio-econòmiques pre-capitalistes, segons la qual la supressió de les relacions socials d'explotació, de les que els oprimits van prenent consciència, no és obra seva ni de la seva lluita de classes, sinó de l'entrada en acció d'altres forces socials alienes a les que constituïen l'eix central d'aquelles formacions (la relació amo-esclau o l'existent entre el serf i el senyor).
Aquesta contradicció, no obstant, aquesta separació que el desenvolupament social havia interposat entre la consciència de l'explotat i el seu programa d'emancipació, d'una banda, i els ressorts i els mitjans per eliminar aquesta explotació i complir el programa alliberador (bàsicament la lluita de classes), per l'altra, serà superada quan el feudalisme deixi pas al capitalisme, el senyor es converteixi en burgès i el serf en proletari.
Efectivament, el capitalisme va eliminant a poc a poc totes les velles formes de producció o va assimilant-les i supeditant-les sota el seu comandament i, amb això, va convertint tots els productors en assalariats o sotmetent-los a les fèrries lleis del mercat capitalista. La llei general d'acumulació capitalista transforma progressivament totes les relacions socials en relacions capitalistes i divideix els productors, d'una manera radical, en propietaris que monopolitzen els mitjans de producció - que cada vegada van sent menys i més poderosos - i en no propietaris que només tenen la seva força de treball. El capital socialitza la producció, parcialitza al màxim els passos necessaris per a la producció d'una mercaderia i implica a un nombre creixent d'homes en aquest procés, al mateix temps que desplaça el productor directe i individual. La divisió social del treball s'aprofundeix al mateix temps que l'organització de tota la producció social es concentra cada cop en menys mans. La satisfacció de les necessitats personals deixa de ser una qüestió individual i passa a ser un assumpte social. La contradicció entre la progressiva socialització de la producció i la seva forma privada d'apropiació es desenvolupa i aguditza, impregnant totes les esferes de la societat. Els problemes de l'explotació i de l'opressió pròpies de tota societat de classes adquireixen un nou contingut i, al mateix temps, reclamen una nova solució.
El treball esclau sostenia una societat parasitària de nobles i gentils que no el reconeixien com a part integrant de la seva vida política. L'alliberament de l'esclau passava per la manumissió (és a dir, convertir-se en paràsit), la fugida o la mort per extenuació. El serf va alimentar l'oci i les corregudes guerreres de les mainades feudals durant segles, mentre el camperol lluitava per desempallegar-se de la seva condició servil i emancipar-se com a classe (convertir-se en propietari lliure de la terra). Però aquesta emancipació era la d'una classe que ambicionava convertir-se en classe independent. No significava la supressió de les classes. De l'emancipació camperola va sorgir el capital i el capital va engendrar al proletariat. La meta d'aquesta nova classe només podia estar orientada pel camí de l'emancipació de la seva mateixa condició de classe - i, amb això, de l'alliberament de tota la humanitat de la divisió en classes - , de la seva supressió i de la supressió de tot l'oprobi i la misèria que porta en ella. El capital proletaritza tota la humanitat i, al mateix temps, l'expropia dels seus mitjans de vida. El proletariat només ha d'expropiar els expropiadors perquè tots els homes tornin a ser amos d'ells mateixos i del seu destí. Per primera vegada en la història, la posició especial d'una classe permet que l'apropiació dels seus mitjans de vida ocasioni la desaparició de la propietat privada i de les classes, i que la societat pugui ser organitzada no per l'imperi de la necessitat, sinó segons l'associació lliure dels seus membres, que deixin de dependre dels mitjans i del producte del seu treball i passin a ser sobirans i subjectes plens de les seves vides.
Però aquesta tasca planteja noves exigències i nous problemes relacionats amb els instruments i amb els mitjans de què el proletariat ha de dotar-se per a complir aquesta missió històrica. El primer i més important és el de la lluita de classes. El proletariat, a diferència de la resta de les classes explotades al llarg de la història, pot establir una correlació positiva entre la implementació de la seva lluita de classe i el programa d'autoemancipació i d'emancipació de la humanitat de l'explotació i de l'opressió, pot establir un camí directe entre la seva lluita com a classe i la destrucció de les classes. Per a això, no obstant, necessita destruir el poder polític del capital (Revolució Proletària) i implantar el seu poder per construir una nova societat sobre bases diferents (Comunisme). Però perquè el proletariat pugui convertir-se en una força política necessita primerament constituir-se en partit polític.
Una de les peculiaritats històriques de la classe proletària és que a la seva condició de classe va aparellada paral·lelament i simultàniament la seva condició de partit polític. Efectivament, el proletariat apareix en la història com a classe no quan la burgesia comença a produir en forma capitalista i a expropiar i convertir en assalariats als productors, ni tan sols quan la industrialització en massa de l'economia converteix la gran majoria dels productors en assalariats; la classe obrera sorgeix en la història quan aquests assalariats o els seus representants més avançats adquireixen consciència que constitueixen una classe a part amb interessos propis i oposats als de les altres classes de la societat. Llavors, s'organitzen com a classe: miren de lluitar per les mateixes reivindicacions, tracten d'unir aquestes lluites, tracten de crear les seves organitzacions unitàries per a la defensa dels seus interessos, etc. Aquestes lluites i aquest afany unitari per a la defensa dels seus interessos comuns és el motor del moviment obrer. En aquest sentit, el proletariat és classe perquè, en el seu moviment, adquireix consciència de si mateixa com a tal classe, de la seva peculiaritat social i econòmica; però encara no té consciència del seu paper històric com a classe. El proletariat, en aquesta etapa, veu el que és, però encara no el que ha de ser; ha pres consciència de classe, però encara no ha adquirit consciència de classe revolucionària.
Certament, el propi marc de la societat burgesa pot encabir-hi, sense sentir-se subvertida, l'organització política d'una part del seu cos social. De fet, la burgesia no nega ni pot negar l'existència de les classes, ni d'interessos socials dispars, ni de l'organització política per defensar aquests interessos. I, de fet, com va dir Marx el sorgiment del proletariat com a classe des de la centralització de les seves lluites en una lluita nacional i, per tant, en una lluita de classe, significa, també, el naixement del proletariat com a partit polític, perquè "tota lluita de classe és una lluita política". Però el caràcter d'aquesta lluita política es correspon amb el caràcter de l'estat de consciència i organització de la classe en el nivell de desenvolupament relatiu a la seva recent formació com a classe social; és a dir, es correspon amb el nivell de consciència i organització com a classe que és conscient "de si mateixa" i no encara "per a si mateixa". Per això, el contingut polític dels programes i de l'activitat de les organitzacions obreres, en aquesta fase de desenvolupament, és principalment econòmic i reivindicatiu, reformista. Aquest contingut polític es correspon, des del punt de vista de la societat en general, amb el desenvolupament encara ascendent del capitalisme, i des del punt de vista de la classe proletària en particular, amb el període d'acumulació quantitativa - o "d'acumulació de forces" - previ al salt qualitatiu, paral·lel a l'entrada del capitalisme en la seva etapa imperialista o de crisi general, que posa en l'ordre del dia la Revolució Proletària. En aquest període, la consciència i l'organització espontània, economicista o tradeunionista, del tipus sindical o del tipus del vell partit obrer reformista (socialdemòcrata), ja no està a l'alçada de les necessitats de la classe obrera: en aquest període és precisa l'organització política de nou tipus del proletariat.
Aquesta organització política de nou tipus és el Partit Comunista (PC), que comença a sorgir quan el proletariat, principalment per mitjà del seu sector més avançat, adquireix consciència revolucionària. De fet, el PC és conseqüència d'aquest pas històric i, al mateix temps i una vegada creat, és també la seva causa; és a dir, el PC sorgeix perquè la classe ha començat a comprendre el seu paper revolucionari, i sorgeix com a instrument que la classe es dóna a si mateixa per assumir i complir plenament aquest paper.