La consciència revolucionària és la ideologia revolucionària, el cos d'idees que expressa la seva superior autoconsciència com a classe i que exposa el seu programa d'objectius a complir. La ideologia del proletariat és el Comunisme, entès aquest com la síntesi de l'experiència de la seva lluita de classe amb els progressos més avançats del saber universal. El Comunisme com a ideologia revolucionària va ser fundat per Marx i Engels i desenvolupat per Lenin i la posterior experiència de construcció del Socialisme. Tot aquest bagatge teòric ha de ser portat a la classe proletària perquè el seu moviment o la seva lluita de classe es transformi en un moviment o en una lluita revolucionària. El proletariat és la classe d'avantguarda de la societat moderna perquè la història li ha encomanat una missió emancipadora que fins ara ningú estava en condicions de realitzar. El proletariat necessita, doncs, una ideologia d'avantguarda, i aquesta ideologia és la que li dóna el marxisme-leninisme, perquè és l'única teoria capaç de revelar al proletariat tant el paper que ha de complir i assumir com els seus fonaments científics. El marxisme-leninisme o el Socialisme científic és, per tant, la ideologia del proletariat, el Comunisme, i no alguna d'aquestes teories petit-burgeses radicals que competeixen amb ell (per exemple, l'anomenat "comunisme llibertari" o el comunisme d'espècimens polítics com Anguita) per desviar el proletariat del seu vertader horitzó revolucionari. Perquè la vertadera teoria revolucionària només pot referir-se a una classe, a l'única classe veritablement revolucionària. Els qui enverinen el comunisme amb falses il·lusions, els qui eludeixen el coneixement del desenvolupament social i el deure d'utilitzar les seves lleis per empènyer el seu progrés i el substitueixen amb falses utopies, els qui neguen el paper protagonista del proletariat en aquest progrés substituint-lo amb vagues receptes espontaneístes o reformistes, són els primers enemics del Comunisme perquè dissolen i eliminen el que és essencial en ell: el seu caràcter de classe.
El Comunisme com a consciència de la classe proletària és elaborat fora de la classe, fora del seu moviment. La ideologia d'avantguarda del proletariat ha de ser assimilada pel sector d'avantguarda del proletariat i després ha de ser portada a la resta de les masses obreres. Només així, només quan la consciència revolucionària sigui portada al moviment proletari, aquest podrà transformar-se en moviment revolucionari.
El PC és, llavors, la unitat de l'avantguarda proletària amb el moviment obrer de masses, quan aquest moviment aconsegueix un nou estat de consciència, el de la ideologia revolucionària, el del Comunisme. Però la consciència comunista no l'adquireix el proletariat amb el seu moviment espontani, amb aquest tipus de moviment que el va convertir en classe, que el va ajudar a prendre consciència dels seus interessos econòmics particulars. Aquest nou estat de consciència només li pot arribar des de fora de la lluita espontània que desenvolupa com a classe. Aquesta nova consciència només pot aportar-se-la la seva avantguarda, aquell sector de la classe que ha estat capaç d'assimilar la concepció del món més avançada, la concepció del món capaç d'englobar tots els èxits del pensament i del saber humà. Amb el seu moviment espontani, la classe obrera no pot superar el marc de la ideologia burgesa, el salt qualitatiu cap a la ideologia comunista només pot donar-lo mitjançant la seva avantguarda.
Però, per a això, el primer pas que ha de donar l'avantguarda és el de convertir-se en part de la Classe. Per les característiques intel·lectuals de la teoria comunista, que es basa en profunds coneixements científics, l'obrer mig, a causa de la seva desavantatjosa situació material en la societat capitalista, es troba pràcticament impossibilitat per adquirir, per si mateix, aquests coneixements o, tan sols, la possibilitat de comprendre profundament la visió general de la ideologia comunista. Aquesta peculiaritat explica que, en molts casos, els qui es troben en condicions d'adquirir aquests coneixements i de comprendre el Comunisme siguin membres d'altres classes. Un dels grans èxits de la lluita de la classe obrera va ser el d'obligar la burgesia a generalitzar l'ensenyament dels fills del proletariat, arribant a un nivell de formació prou important (ensenyament mitjà), cosa que permetia als futurs proletaris adquirir coneixements més amplis i generals i, en conseqüència, estar més en disposició de comprendre el Comunisme. En l'actualitat, no obstant, la burgesia, probablement a causa de les condicions de replegament del moviment obrer assenyalades més amunt, està aconseguint recuperar terreny en aquest camp, mitjançant la reforma de la legislació educativa en el sentit que l'ensenyament sigui cada vegada més tècnic, especialitzat i parcial, sostraient dels programes les visions integradores de la realitat, sobretot el marxisme.
En qualsevol cas, el coneixement de la ideologia comunista requereix una activitat intel·lectual més o menys permanent, es sigui o no d'origen obrer, la qual cosa, en una societat classista amb una profunda divisió del treball, fa inevitable que es plantegi la qüestió de la contradicció entre treball manual i intel·lectual. Tenint en compte que aquest últim és pràcticament monopoli de la classe dominant, de la burgesia, aquesta contradicció es planteja, objectivament, com a contradicció entre dues classes.
Per aquesta raó, l'intel·lectual revolucionari, sigui obrer o no, per a convertir-se en l'avantguarda de la classe ha de formar part d'ella. No n'hi ha prou amb proclamar-se revolucionari, solidaritzar-se amb els explotats i els oprimits i presentar-los un programa d'emancipació; no n'hi ha prou en voler emancipar la classe proletària. La història ha donat molts exemples, tots fracassats, d'aquest mètode d'alliberament de la classe. El socialisme utòpic és el més destacat de tots ells. La diferència definitiva entre el socialisme utòpic i el científic, el marxisme, és que aquest va saber comprendre que l'emancipació de la classe no pot arribar-li des de fora, sinó que ha de ser una obra d'autoemancipació del proletariat mateix. I això només és possible si els qui aporten a la classe treballadora la ideologia que li obra les perspectives del seu alliberament són membres de la pròpia classe, independentment del seu origen social. Només així podran ser avantguarda proletària - i, per tant, part d'aquesta classe - , només així podran actuar com a vertaders revolucionaris i no com a ben intencionats reformadors.
L'avantguarda es converteix en part de la classe quan es dirigeix cap a ella i es fon amb ella en PC. D'aquesta manera, es salven les contradiccions antagòniques de naturalesa classista entre l'avantguarda i la classe, primer, i dins del Partit després. Les diferenciacions i divisions del treball a l'interior del Partit degudes bé a la necessària centralització de la direcció política, bé a l'especialització en el treball, adopten, així, un caràcter exclusivament funcional, en absolut jeràrquic o social.
En definitiva, els primers reptes a què han d'enfrontar-se els elements políticament més avançats de la societat moderna, els seus elements revolucionaris, són els d'estudiar, formular i assimilar la teoria d'avantguarda en tots els seus desenvolupaments, aconseguir que aquesta entri a formar part del moviment de la classe proletària. Aquests reptes es resumeixen en una sola tasca: la constitució del PC.