El present document és el resultat d'un període de reflexió i valoració global de l'experiència en l'aplicació, el desenvolupament i la difusió del nostre projecte de Reconstitució del Partit Comunista durant tota una dècada (1994-2003).
En el balanç de la nostra trajectòria, ens hem encaminat a la revisió d'alguns dels eixos entorn els quals girava el Pla de Reconstitució, principalment el relacionat amb el caràcter i definició de les premisses ideològiques des de les quals partim, i el que es refereix a la naturalesa de la nostra organització com a destacament d'avantguarda, en si mateix i en el context general del moviment d'avantguarda actual. D'aquesta revisió i les seves conseqüències n'ha resultat la necessitat d'iniciar un moviment de rectificació en el nostre estil de treball i en la nostra línia tàctica, en el sentit d'adequar molt més l'objectiu de la Reconstitució del Partit Comunista a les circumstàncies reals avui predominants en el moviment comunista, en el moviment obrer i atès l'estat present de la lluita de classes proletària.
Quant al basament ideològic, hem arribat a la conclusió que fonamentar-lo exclusivament en l'estudi de les fonts clàssiques del marxisme-leninisme, afegint-li un balanç de l'experiència històrica de construcció del socialisme (entenent balanç gairebé exclusivament com a depuració d'errors tàctics i, fins i tot, estratègics, però sobretot d'errors d'ordre polític), resultarà del tot insuficient des de la perspectiva de l'assumpció de la ideologia del proletariat com a punt de partença de tot projecte revolucionari. En primer lloc, perquè la nostra anàlisi de la Revolució d'Octubre –fins al punt en què l'hem realitzada- ens ha conduït a adoptar una posició crítica respecte del que denominem Cicle d'Octubre, pel que fa a moltes de les seves construccions teòriques factuals (i també a prou de les seves construccions polítiques), des del punt de vista de la seva validesa universal i actual. L'obra d'Octubre ens ha llegat un tresor d'experiències revolucionàries. Però també ens aporta una infinitat d'elements ideològics i polítics, inserits en el discurs revolucionari, que més aviat són fills de la necessitat pràctica del moment o de l'acord conjuntural del marxisme i el proletariat revolucionari amb altres forces polítiques o socials davant determinades circumstàncies que, si bé varen ser passatgeres, varen deixar una empremta permanent en el discurs marxista sense rebre la pertinent crítica depuradora una vegada superades aquestes conjuntures. El marxisme que ens llega Octubre, doncs, està carregat de ressonàncies del passat, d'expedients agregats pels entrebancs de cada moment polític, arrossega els sediments al·luvials que han anat dipositant aliances polítiques, compromisos ideològics i, no poques vegades, la seva deficitària comprensió i inadequada aplicació. No tot el que ha passat tradicionalment per marxisme o per leninisme era realment marxisme o marxisme-leninisme.
És cert que, com tot fenomen social, el marxisme com a formació ideològica és un producte històric, està determinat pel seu temps i per les circumstàncies que envolten l'època en què sorgeix i es mou (sobretot pel grau de desenvolupament del proletariat i de la seva lluita de classe). En aquest sentit, no pot parlar-se de compendi de veritats absolutes, ni d'idees eternes habitants ex tempore de supra-llunàtics mons platònics sempre disposades a encarnar-se terrenalment en qualsevol moment. Però si el marxisme no és un idealisme –encara que l'hagin reduït a això els dogmàtics de qualsevol tipus–, tampoc pot associar-se'l amb el relativisme social. Certament, el marxisme és fill d'una època, la del capitalisme, i en aquest sentit és contingent i, fins i tot, convencional; però que degui o pugui adaptar-se a les exigències del canvi social no significa que sigui en aquesta qualitat on resideix la seva potència com a ideologia, sinó en quelcom permanent com són uns granítics fonaments incòlumes i inamovibles en forma de principis revolucionaris i de classe clarament definits. I és en aquests principis on nia el valor universal del marxisme, l'àmbit a través del qual connecta, des de la pràctica revolucionària del proletariat, amb la secular tradició que ha mantingut viu l'ideal emancipador de la humanitat. Forçar l'estret fil que assenyala la línia d'equilibri en la coherència interna del discurs marxista (com és ara, entre llurs principis monolítics i la flexibilitat de llurs tesis polítiques) significa desvirtuar-lo. I no poques vegades va ocórrer això durant el Cicle d'Octubre, passant a formar part de la seva actual herència tot un conglomerat de desviacions teòriques i interpretacions unilaterals alienes al criteri del vertader esperit marxista. Per exemple, ningú pot negar la importància que té per al marxisme la relació entre la classe obrera, entesa com a moviment de masses, i la consciència de classe. No podem negar la importància del moviment espontani de la classe, de la seva lluita de resistència contra el capital perquè, aleshores, negaríem la base materialista del marxisme com a teoria; però, si exagerem aquest aspecte fins a caure en l'obrerisme (practicisme, sindicalisme i, en un pla més filosòfic, empirisme), neguem el paper de la consciència i, en conseqüència, dinamitarem la base dialèctica del marxisme. Ambdues desviacions es varen donar durant el passat cicle revolucionari –i, fins i tot, el varen dominar–, sobretot la segona. El que, en definitiva, demostra l'experiència d'Octubre és que, des del punt de vista del seu desenvolupament com a ideologia guia de la lluita de classes proletària, el marxisme ha acabat conformant un cos doctrinal en el si del qual cohabiten elements estranys el pes específic del qual va acabar per desfigurar el perfil de la seva primigènia formulació com a teoria filosòfica i, després d'això, per afeblir les posicions polítiques del proletariat. En conseqüència, la tasca de recórrer al marxisme com referent ideològic del projecte revolucionari ofereix una dificultat en forma de contradicció: d'una banda, comptem amb la definició clara de les premisses i categories conceptuals de la doctrina des de la seva primera formulació; però això resulta del tot insuficient per a encarar les tasques presents de la Revolució; de manera que, d'altra banda, tenim un ric, complex i multifacètic desenvolupament teòric del marxisme que és necessari abordar críticament per a separar el gra de la palla, el que és vertadera aportació a la teoria proletària, d'acord amb llurs postulats gnoseològics, del que no ho és. En últim terme, és necessari concloure que no és possible recuperar el marxisme o el marxisme-leninisme com a referència ideològica sense una labor de reelaboració, en el sentit de depuració dels contaminants i elements estranys que encara l'acompanyen -com demostren les diferents versions que encara competeixen de la mà d'una infinitat d'organitzacions més o menys revolucionàries- i de aprehensió crítica de tot el seu desenvolupament que ens permeti situar aquell punt de partença ideològic a l'alçada de les exigències de la preparació d'un nou cicle revolucionari.
En segon lloc, no sols fa falta com a basament ideològic la reelaboració del marxisme des de si mateix, per dir-ho així, sinó també és necessari que aquesta reelaboració s'adeqüi a l'estat assolit pel saber de la humanitat. La doctrina elaborada per Marx i Engels va complir al seu dia amb aquesta condició, i el mateix cal dir de l'aportació de Lenin. En ambdós casos, hi hagué una reelaboració d'un llegat teòric rebut i en ambdós casos aquesta reelaboració es va realitzar en relació amb els progressos del coneixement científic. Naturalment, l'aportació qualitativa de Lenin al pensament no té el mateix significat que el de Marx i Engels: aquests varen crear una nova concepció del món diferent de la que varen rebre, mentre que aquell va desenvolupar una cosmovisió ja existent. Nogensmenys, també és important assenyalar que el que va rebre Lenin com a doctrina teòrica no era una reproducció totalment fidel del conjunt d'idees elaborades per Marx i Engels, pel fet que el marxisme que va rebre era més aviat la particular lectura i adaptació de la doctrina de Marx i Engels realitzada per la socialdemocràcia europea. Els mèrits i limitacions de l'aportació teòrica leniniana cal apreciar-les tenint en compte aquesta circumstància.
Quant a la part del procés de rectificació que es refereix a la nostra organització com a destacament d'avantguarda, l'elevació dels requisits ideològics ens ha obligat a repensar el nostre treball polític centrat en la propaganda i a comprendre la necessitat d'incorporar un altre objectiu més a les labors del destacament d'avantguarda: la construcció de quadres comunistes. El profund calat de la tasca de recuperar les bases ideològiques del projecte revolucionari, unit al resultat del balanç de la situació actual de l'avantguarda proletària en el seu conjunt i de la nostra situació en ella, ens ha permès comprendre la insuficiència del mecanisme polític orquestrat entorn de l'eix estudiar-propagar (estudiar els principis del comunisme i fer-ne propaganda; recercar l'experiència històrica del socialisme i propagar-ne les conclusions; analitzar les condicions de la Revolució Proletària i difondre-les, etc.), mecanisme que ha articulat el treball fonamental de totes les organitzacions d'avantguarda fins avui, incloent-hi la nostra, que es diferència de les altres només pel rigor en l'aplicació d'aquestes tasques i pel contingut de la línia política, però no en l'incapacitat manifesta –a causa d'inèrcies de la cultura revisionista que sobrevivien en el nostre estil de treball– per a preparar el desplegament en tota la seva amplitud d'aquesta línia i disposar de les vies que ho facin possible quan ella es vagi encarnant en moviment revolucionari. Es requereix, llavors, una nova vessant a la projecció del treball polític comunista, que ja no pot limitar-se a adoptar com a referència única a les masses, els problemes de la seva direcció revolucionària i de la seva elevació conscient (referència cap avall), sinó que és necessari que sigui recuperada la referència del Comunisme com a objectiu final en la nostra política, que l'objectiu més alt jugui també un paper fonamental en el nostre treball, des del punt de vista de la planificació dels objectius polítics i com a esperó per a la constant autoelevació de l'avantguarda com a garantia de continuïtat a llarg termini del procés revolucionari (referència cap amunt). Per dir-ho d'una manera sintètica i per a resumir, ja no n'hi ha prou amb la consigna de K. Liebknecht, vigent durant tot el període preparatori del Cicle d'Octubre: Estudiar, organitzar, fer propaganda!. En la preparació del pròxim cicle, el problema de la relació de l'avantguarda amb el moviment de masses o del Partit amb la classe, el problema dels mitjans de la Revolució, en definitiva, no omplirà completament de contingut la política proletària; també resultarà imprescindible abordar la qüestió del factor conscient, la qüestió de la relació del subjecte revolucionari amb l'objectiu revolucionari, la qüestió de la construcció de la novetat des de la consciència (quelcom resolt amb massa espontaneïtat i improvisació durant el Cicle d'Octubre). Durant el Primer Cicle es va pensar, sobretot, en com guanyar la direcció de les masses. Potser, la dura competència que imposava la lluita de classes va absorbir tota l'atenció en aquesta comesa; el cas és que es va oblidar amb massa freqüència pensar en on dirigir a aquestes masses. La política proletària, així, va acabar perdent el rumb i alimentant-se cada vegada menys de l'elevat objectiu de l'emancipació i més de si mateixa i del mer i simple moviment de masses (recaient contínuament en el seguidisme i el possibilisme).
Però ja desenvoluparem en concret tots aquests aspectes en les pàgines següents. Ara, el que importa ressaltar és que la reflexió sobre les tasques polítiques que imposa la Reconstitució del Partit ens ha permès adquirir major consciència de la naturalesa del procés mateix i de la creixent complexitat dels llurs requisits, encara més exigents ideològicament i política que el que en un principi, fa més d'una dècada, ens podia semblar.