Ser i consciència

Però hi ha un altre aspecte en tot aquest assumpte que ens permet afirmar que, malgrat que els requisits per a la Reconstitució del Partit Comunista són avui més amplis i exigeixen un major esforç per llur compliment, el seu punt de partença se situa en un pla històricament superior al del període anterior a 1917. Es tracta de les causes i les conseqüències que acompanyen aquell abandó de les posicions d'avantguarda de la intel·lectualitat burgesa que hem ressaltat com a característic de la nostra època. No és que hagi perdut vigència la tesi marxista que explica aquest fenomen del pas de certs sectors de la intelligentsia burgesa a les files del proletariat, tesi que assenyala que “el procés de desintegració de la classe dominant, de tota la vella societat, adquireix un caràcter tan violent i tan palès que una petita fracció d'aquesta classe en renega i s'adhereix a la classe revolucionària, a la classe en mans de la qual està l'esdevenidor” [1], sinó que, senzillament, aquesta “fracció” ja no ostenta, com en el temps en què aquesta citació va ser escrita, el paper d'avantguarda ideològica. Naturalment, el procés de descomposició del capitalisme i de la seva classe dirigent continua. Potser no hi hagi millor prova d'això que el fet que ja no pugui gestionar el sistema sense el concurs de l'aristocràcia obrera. La seva crisi ha provocat el fals reflex d'una inversió del procés de descomposició social, com si aquest estigués afectant més a la classe obrera (tots els pseudo-debats sobre la suposada desaparició de la classe obrera o de la seva transformació en classe mitjana , etc., tenen aquest rerefons); però el desclassament arribista d'una fracció del proletariat no demostra sinó llur vigor i llurs possibilitats de futur, mentre la creixent dependència de la classe antagònica que experimenta el capital per a donar continuïtat al seu sistema d'explotació (ja sigui perquè necessita el suport actiu de l'aristocràcia obrera, ja sigui per la passivitat revolucionària de les masses, per a la qual cosa aquella juga un paper gens menyspreable) palesa l'estat de desintegració de la burgesia. Efectivament, igual que durant el període de descomposició de l'Antic Règim i de promoció política de la burgesia, el fet que alguns dels seus elements més acabalats compraren títols nobiliaris expressava més l'ascens de la nova i futura classe dirigent que la vigència de les classes feudals com a referència político-social, la participació d'un sector privilegiat de la classe obrera en el repartiment del pastís de l'explotació i de la dominació capitalistes no significa que la burgesia mantingui el seu prestigi i sòlida la seva posició social, sinó que, molt al contrari, és el senyal que dóna pas, una vegada més en l'història, a l'ascens d'una nova classe revolucionària. D'altra banda, nogensmenys, en determinades conjuntures polítiques de replegament de la Revolució Proletària, com l'actual, el procés de desintegració i desclassament de la classe dominant s'alenteix, i s'obre l'abisme social i intel·lectual entre les dues classes principals, donant l'errònia impressió que la derrota del proletariat en el Primer Cicle Revolucionari ha estat definitiva i la seva proposta de progrés ha perdut tot valor i vigència, fins i tot per a aquella part de la intel·ligència burgesa que cerca una sortida a la desintegració del mode de producció capitalista. Però, insistim, això continua sent un miratge: la causa de fons consisteix en el fet que aquests elements de procedència burgesa no és que no vulguin, és que ja no poden adoptar la posició de l'avantguarda ideològica. Per aquesta raó, la contribució de la intel·lectualitat burgesa a la causa de la Revolució Proletària es farà significar més en etapes posteriors a la Reconstitució del Partit Comunista i en tasques relacionades amb l'aplicació i el desenvolupament, en llur sentit ampli, de la seva Línia i del seu Programa (i menys en l'elaboració original d'ambdós). Per aquesta raó, també, en conjuntures desfavorables es redueix o desapareix el degoteig d'elements burgesos cap al proletariat, perquè encara no està desbrossat el camp en el què puguin germinar les llavors que vulguin aportar en l'ardu camí de l'abolició de les classes.

La Tesi de Reconstitució adverteix ja sobre la importància de parar esment a l'originalitat històrica del proletariat a l'hora de comprendre els salts qualitatius en el desenvolupament social. La unitat de mitjans (lluita de classe del proletariat com a tal classe) i objectius (emancipació de la humanitat) que aquesta classe social du com a peculiaritat quan trepitja l'escenari de la història comporten implicacions globals per a la lluita de classes en el seu conjunt, però també per a determinats sectors especials dins de les classes, com són la intel·lectualitat i els sectors cultes de les classes posseïdores. La previsió de la crisi social i de la necessitat del canvi històric, ja fóra de manera conscient o inconscient, ja de forma favorable o contrària, ha estat sempre atribut d'aquestes capes socials, des de l'Antiguitat fins al capitalisme. Però aquí l'activitat intel·lectual respecte al canvi es presenta fora del procés de transformació social; el moviment intel·lectual es mostra aliè al moviment social i l'observa senzillament com a objecte, des d'una actitud externa i passiva de subjecte contemplatiu. L'estoïcisme, l'individualisme i el nihilisme social amb què els filòsofs de les escoles hel·lenístiques i llatines varen posar de manifest la crisi del món antic, o el criticisme racionalista amb què els pensadors il·lustrats varen destruir els fonaments espirituals de la societat feudal, resumeixen la manera com varen participar les elits cultes en dos importants èpoques de transició entre societats diferents. Sota el domini de la burgesia, tanmateix, l'actitud d'observador filantròpic dels reformadors socials assoleix el seu límit quan Marx interposa l'imperatiu de la transformació del món per damunt del de la seva interpretació o mera contemplació. Però el mateix Marx –igual que tots els socialistes de la seva època– no va poder superar aquest límit. Abans de 1917, el marxisme és la teoria crítica més avançada de l'època ( crítica revolucionària ), és l'expressió més alta de la consciència social (la teoria d'avantguarda , com la definia Lenin), però que encara no ha pogut realitzar-se com a teoria realment transformadora, que encara no ha pogut unir-se al procés del desenvolupament social: lluny d'haver-se fos amb l'esser social en una única totalitat històrica, encara se'l mira des de fora .

La unitat entre el ser social i la consciència, unitat que implica la mútua transformació dialèctica d'ambdós elements i que engega un procés d'autotransformació (desenvolupament conscient) de la societat, tindrà lloc amb la constitució de l'organisme social capaç d'aconseguir la fusió entre la teoria i la pràctica social, de l'organisme social capaç de donar alhora un contingut material a la teoria i d'induir una direcció conscient a l'esdevenir històric. Aquest organisme social és el partit de nou tipus que va dissenyar Lenin en llurs trets fonamentals (i que, probablement, constitueix la seva principal aportació al marxisme). En el partit de nou tipus leninista, en el Partit Comunista, es fon la teoria, la labor intel·lectual pura , amb la pràctica immediata en una activitat de progressiva transformació de la realitat. Aquí, el ser social ja no és contemplat, regit o dictat des de fora per la consciència; aquí, ens trobem davant l'esser social autoconscient en procés d'autotransformació i desenvolupament. Aquí, per fi, el vell intel·lectual ficat a reformador social, el millor llegat de les elits cultes de les classes dominants i última expressió del saber subjectiu , del subjecte conscient que no es fon amb l'objecte, desapareix com a tal, desapareix com a figura independent en l'història. A partir d'aquest moment rendeix el seu estendard de banderer del progrés i se sotmet a la dialèctica implacable de la lluita de classes: o s'integra en l'organisme revolucionari, on perdrà el seu títol d'intel·lectual individual, però se sumarà a l'intel·lectual col·lectiu que encapçala el moviment de transformació conscient del món; o bé, l'estúpida vanitat egòlatra li durà a posar-se al servei de les classes reaccionàries i de la contrarevolució, sota pretext d'una pretesa llibertat intel·lectual .

Abans de l'experiència revolucionària del Cicle d'Octubre, ser i consciència es desenvolupaven per camins paral·lels. La tecnologia, la forma d'aplicació de les ciències experimentals a la realitat, principalment a la producció capitalista, és la manera en què la burgesia ha arribat més lluny en el problema d'unificar teoria i pràctica. La representació de la realitat a través de lleis objectives i l'abstracció del món des de les regles que regeixen llur moviment va facilitar la racionalització de l'experiència mitjançant la intervenció des d'aquestes lleis i regles (ciència) amb instruments que hi estan inspirats (tecnologia). La tècnica, doncs, seria el punt de convergència entre una concepció del món racionalista i la racionalització d'un món que el subjecte va transformant a imatge i semblança seva. Però es tracta d'un mètode espuri, ja que l'aplicació de la tecnologia es basa en el principi de verificació i de reproducció de les lleis objectives, i no admet cap principi de transformació d'aquestes lleis com a realitat per part del subjecte conscient, el qual, al seu torn, és concebut com a entitat separada de l'objecte sobre el qual exerceix la seva activitat. Per contra, a partir de 1917, quan s'enceta per primera vegada a l'història un procés provocat, encapçalat i dirigit, a diferència de tots els processos semblants anteriors, amb un alt component d'espontaneïtat i en gran manera productes finals de l'agregat d'innumerables esdeveniments aleatoris –i mai d'una única iniciativa conscient amb mitjans i fins definits–, per un organisme polític col·lectiu cohesionat ideològicament, aquells dos camins paral·lels convergeixen en un procés revolucionari de transformació de la totalitat social, on l'activitat cognitiva no és ja una activitat d'aprehensió i verificació de la realitat, sinó de canvi d'aquesta realitat, i on el seu desenvolupament no pot separar-se de la constant revolucionarització de les nostres premisses conceptuals, de la nostra concepció del món. La Revolució d'Octubre obra una nova era en la que el subjecte conscient és un organisme social amb capacitat per a transformar la realitat objectiva en un procés creatiu d'integració que obrirà nous estadis de desenvolupament i organització per a les comunitats humanes. Després d'acabat el cicle revolucionari que va encetar Octubre, a la graella de sortida del nou cicle no se situa ja l'intel·lectual individual armat amb la seva teoria crítica: el desenvolupament històric exigeix que en el punt de partença es trobi l'organisme capaç de desbrossar el camí del progrés social a través d'una total transformació del món, el Partit Comunista. Històricament, per tant, el debat sobre el paper de l'intel·lectual en la societat o davant el progrés ha perdut vigència, ha caducat, ja no està en l'ordre del dia. Consumat el Primer Cicle Revolucionari, plantejar la qüestió de l'emancipació significa posar en primer pla el problema del Partit Comunista, el de la seva naturalesa i totes les qüestions relacionades amb els requisits per a la seva construcció.

Prenent tot això en consideració, afirmem que, en comparació amb el Primer Cicle, la preparació del segon cicle se situa en un pla superior. La conquesta de la posició d'avantguarda revolucionària ja no pot estar en mans d'una pretesa avantguarda ideològica que no ha adquirit capacitat d'influir sobre el procés social, que no ha construït vincles socials –amb la classe que genera tota la riquesa i que serveix de motor a la societat– que li permeten exercir una pràctica transformadora. Abans de 1917, encara podia jugar algun paper el nucli d'avantguarda isolat format per audaços intel·lectuals disposats a posar-se al capdavant dels esdeveniments revolucionaris. Però la concepció del partit de nou tipus leninista, el seu paper al llarg de tot el cicle històric de la Revolució d'Octubre i, sobretot, l'obra de transformació i nova construcció social que es va forjar entorn d'aquest partit, exigeixen avui que el punt de partença de qualsevol futur procés revolucionari haurà d'estar ocupat per un tal partit, exponent del salt qualitatiu en els requisits que avui exigeix la preparació del cicle revolucionari, salt qualitatiu que s'expressa en què ja no n'hi ha prou què el factor subjectiu de la revolució es presenti com a avantguarda ideològica pura, sinó que cal haver superat una fase de socialització , de fusió amb el moviment pràctic en forma de Partit Comunista. És per aquesta raó, perquè l'experiència històrica de la Revolució des de 1917 situa el proletariat en un estadi més elevat de maduresa política, que la completa i més coherent visió del Partit Comunista (la nostra Tesi de Reconstitució ) no ha pogut ser formulada sinó després d'aquella, aplicant aquesta experiència a les condicions de preparació del següent cicle revolucionari.

Malgrat tot, el fet que el debat de l'intel·lectual davant la societat i davant el progrés estigui passat o superat no significa que hagi deixat de jugar un paper la funció intel·lectual davant aquest progrés, paper que el Partit ha de reprendre assimilant-lo i superant-lo en el context més ampli de la preparació del Comunisme. Aquest és el problema de fons a què s'enfronta actualment l'avantguarda (inclosa la nostra organització), problema que és necessari resoldre i que es tradueix, en primer terme, en la necessitat de conquerir la posició d'avantguarda ideològica (quelcom que avui és insuficient, però necessari, per a iniciar el cicle revolucionari) com a pas o primer requisit de Reconstitució del Partit com a avantguarda revolucionària efectiva.

Notes:

[1]MARX, K. et ENGELS, F.: Obras Escogidas . Madrid 1975. Tom 1, pág 32.