La reflexió sobre la nostra trajectòria ens ha obligat, com es veu, a percebre d'una manera més madura i coherent el paper de la ideologia i el caràcter de les tasques que se'n desprenen; però també ens ha obligat a madurar en la percepció del nostre treball pràctic i a sotmetre'l a una severa crítica les conclusions de la qual ens comminen a rectificar elements fonamentals de la nostra anterior línia de masses . Aquesta última era el producte de dos tipus d'errors: de mètode i de concepció.
Els errors de mètode són els que estan relacionats amb l'anàlisi dels elements dialèctics del procés de Reconstitució en la seva fase actual i que ens havien dut a la separació, al deslligament de fet, entre la nostra activitat teòrica i la nostra activitat pràctica.
En concret, les causes dels errors varen consistir en el fet que, primer, absolutitzàrem la contradicció fonamental que regeix de forma general tot el procés de Reconstitució (l'existent entre avantguarda teòrica i avantguarda pràctica), observant-la no sols com la contradicció principal, sinó com l'única, i considerant els problemes teòrics i pràctics de l'organització de l'avantguarda teòrica com el seu aspecte principal , mentre que el treball de masses amb l'avantguarda pràctica passava a un pla secundari . En segon lloc, varem assimilar mecànicament les tasques del Pla en la seva fase actual a aquesta dicotomia, dividint-les en principals (incloent-hi les tasques teòriques : formació, recerca, elaboració, etc.), d'una banda, i secundàries (o tasques pràctiques : principalment el treball de masses amb entitat superior a la propaganda i als contactes aïllats), per un altre. D'aquesta manera, varem desvincular la unitat orgànica que ha d'existir entre avantguarda organitzada i línia de masses, provocant el divorci entre teoria i pràctica en la nostra política, per mitjà d'un procés d'internalització de l'activitat teòrica i un altre d'externalització de la nostra activitat pràctica. La falta d'una anàlisi del complex dialèctic que és subjacent en el procés de Reconstitució i la reducció d'aquest complex a la seva forma general, a la contradicció avantguarda teòrica-avantguarda pràctica, en la que l'aspecte secundari es presentava com inassimilable al principal, com extern a ell, perquè, pres en conjunt, com a bloc homogeni, com a avantguarda pràctica en general , no satisfeia les necessitats polítiques de l'actual fase de la Reconstitució (en particular, les de naturalesa més teòrica), va conduir que la labor interna anés adquirint substantivitat com a tal activitat exclusivament interna, mentre que l'objectiu del treball de masses es percebia cada vegada més com quelcom aliè a les necessitats polítiques més apressants i immediates i, per tant, cada vegada més la seva pràctica era apreciada com a simple experiència , a tenir en compte en el futur, quan començàrem a abordar les qüestions lligades a la tercera fase de la Reconstitució (vinculació amb l'avantguarda pràctica més integrada en el moviment de masses espontani i elaboració del Programa). La política necessària , identificada amb els punts més teòrics del Pla, d'una banda, i, per un altre, la pràctica de masses vista cada vegada més com a activitat secundària i experimental, només verdaderament útil quan les demandes teòriques del Pla s'hagueren cobert en les qüestions fonamentals, comportava no sols la separació entre la teoria i la pràctica de la nostra activitat política, buidant de tot contingut la nostra línia de masses, sinó que també va acabar reduint conceptualment la nostra visió del treball de masses sota la forma de treball de masses en general , sense matisos, sense capacitat per a agafar les diferències entre els distints sectors de l'avantguarda proletària, que eren percebuts cada vegada més en bloc, com una massa grisa i homogènia. I la concepció cada vegada més consolidada d'una línia de masses aplicada com a treball de masses en general va acabar projectant la seva abstracta mediocritat de concepte cap al seu propi objecte: l'obrer mitjà de l'avantguarda pràctica, el militant del moviment de resistència i, en especial, del membre del sindicat amb consciència de classe en si es convertia, d'aquesta manera, en el prototip del futur comunista la consciència del qual seria conquerida una cop haguéssim reprès seriosament el treball de masses, armats ja amb una teoria revolucionària elaborada (principis i línia, productes principals de les dues primeres fases del Pla de Reconstitució). La nostra línia de masses es va fer inútil per a la Reconstitució, aleshores, com a línia de masses sindicalista .
Els errors de mètode en l'aplicació de les directrius de la Tesi de Reconstitució per al compliment del Pla varen ocasionar com a conseqüència errors de concepció de la mateixa naturalesa de l'assumpte que dúiem entre mans, i en particular, la manera d'entendre com prospera el curs de la Reconstitució, quins són els mecanismes que la fan viable i que permeten el seu desenvolupament. En concret, no varem copsar correctament la naturalesa de la mediació dialèctica en el treball de masses. Aquesta mediació implica que no es pot conquerir la consciència de les masses –ni de les masses en general, ni dels sectors de l'avantguarda que actualment constitueixen les nostres masses – directament des de la ideologia comunista, sinó que es necessita la intermediació de determinats factors i d'una determinada pràctica perquè pugui tenir lloc aquesta transformació subjectiva.
La incomprensió de la mediació dialèctica és la forma filosòfica que va adoptar l'espontaneïsme que va començar a dominar el nostre mètode de treball, segons el qual preteníem establir una relació directa, immediata , entre la nostra organització com a destacament d'avantguarda ideològica i l'avantguarda pràctica. Aquesta pretensió ens va fe caure en un error d'idealisme, car, en la nostra representació del treball de masses, varem posar aquesta avantguarda pràctica enfront de nosaltres com a objectiu de la nostra línia de masses, de manera que no sols reduíem totes la contradiccions de l'etapa de Reconstitució a una (avantguarda teòrica-avantguarda pràctica), sinó que també reduíem tota l'atomització organitzativa de l'avantguarda teòrica a la nostra única organització. Fabricàvem forçadament, així, una contradicció artificial (PCR-avantguarda pràctica), amb la que mentalment operàvem de fet en el nostre treball de masses, que per ser espúria no disposava d'una base material que permetés ser objecte de l'anàlisi científic; més aviat, constituïa una antinòmia, una contradicció falsa.
Des del punt de vista del materialisme dialèctic, la mediació significa el reconeixement de la interacció i de la interrelació entre els elements, que res és immediatament igual a si mateix, sinó a través d'allò altre i del seu contrari; la mediació, en definitiva, és el reconeixement de la contradicció [1]. El marxisme, per tant, ens exigeix un esforç d'anàlisi de les contradiccions i de les interrelacions, i s'oposa a tot espontaneïsme intel·lectual o polític, com, per exemple, l' acció directa anarquista.
Al contrari del que es creu comunament, l' acció directa no és una crida a la violència immediata, sinó una espècie de concepte polític que propugna que els afectats solucionen directament llurs problemes pel seu compte , la qual cosa implica la negació de tota mediació, de tot intermediari entre la causa del problema i llurs damnificats, incloent-hi la política o tota ideologia estranya que, des de fora , pugui influir en la seva solució. L'espontaneïsme àcrata nega, així, qualsevol rol a l'organització política i a la mateixa política (al poder polític) com a instància necessària de l'activitat pràctica revolucionària. Encara més, com nega tota construcció teòrica mediadora, l'anarquisme és intel·lectualment espontaneïsta (fins a l'extrem d'arribar al nihilisme polític, com en el cas de Necháev) i prescindeix de tota aportació que no en sorgeixi del moviment. El comunisme, com a concepció integradora de les grans aportacions del saber universal, és rebutjat com a inspirador polític perquè, com a referent extern, imposa un hiat que separaria al subjecte del camí directe de l'objectiu revolucionari. El comunisme, efectivament, crea una visió científica (materialisme històric i materialisme dialèctic) i, des de l'assimilació de les lleis objectives del desenvolupament de la matèria, construeix els instruments necessaris perquè el subjecte revolucionari pugui, certament, atènyer el seu objectiu d'autoemancipació. Ja des del primer pas, el de la consciència , comunisme i anarquisme se separen radicalment: la complexa problemàtica sobre el desenvolupament de la consciència del proletariat que planteja el marxisme i que el mena cap a la teoria de l'avantguarda, és rebutjat absolutament per l'espontaneïsme de l'anarquisme, que confia que el proletariat en el seu conjunt adquirirà consciència revolucionària mitjançant la seva experiència econòmica. Lògicament, les divergències entre ambdues escoles s'accentuaran davant qüestions derivades com el partit revolucionari i la Dictadura del Proletariat, instàncies intermèdies que el marxisme considera necessàries per a obrir el camí entre el proletariat i el Comunisme.
El marxisme segueix fidelment el significat etimològic de la paraula consciència , que es construeix a base de la preposició llatina cum , que significa amb , i del verb scire , que significa saber . Consciència significa, doncs, amb el saber ; és a dir, la consciència no és el producte immediat del reflex de la realitat sobre la nostra ment, com es deduiria de tota concepció del món espontaneïsta com l'anarquista (materialisme mecanicista); al contrari, la consciència és l'adquisició amb el saber , amb la ciència ( consciència ), de tota percepció de l'experiència. El marxisme, per tant, construeix el seu cos doctrinal i el seu ideari des de la ciència, i el mateix cal dir de tots els seus instruments polítics. Aquesta remissió des del moviment real a la ciència és el procediment pel qual la ideologia de classe es presenta com la primera mediació necessària i com la condició de la possibilitat d'aquell moviment real com a moviment revolucionari , com a moviment conscient dirigit per una ideologia d'avantguarda. La remissió a la instància ideològico-científica suposa un estranyament des del moviment, una projecció des de si mateix com a moviment espontani que obliga a l'escomesa de qüestions fonamentals no relacionades directament amb la marxa del moviment, però necessàries per a activar llur aspecte revolucionari (reconstitució ideològica del comunisme –aspecte teòric– i construcció de l'avantguarda –aspecte pràctic i organitzatiu–, primer, i Reconstitució del Partit Comunista, després). La ideologia és qui ens ofereix aquesta perspectiva de transformació a llarg termini i qui ens informa del potencial revolucionari del procés social espontani. Per això, per al marxisme, la força política rau en la fermesa ideològica [2], mentre que l'anarquisme poques vegades dóna importància a les representacions ideològiques i se'n remet a les possibilitats del moviment.
La nostra organització sempre va tenir present, des de la seva fundació, la importància de la instància ideològico-conscient i de les tasques particulars que comportava. De fet, el pes atorgat a activitats organitzatives relacionades amb aquesta faceta ideològica, com la prioritat de la formació, va ser el primer element diferenciador que ens va separar de la resta de les organitzacions que deien perseguir objectius semblats als nostres. Malgrat això, com ja hem assenyalat, ha estat en l'últim període, davant dels resultats de la nostra experiència, que hem pres consciència que el factor ideològico-conscient té una transcendència encara major en la preparació i desenvolupament de la revolució. D'això en parlarem més endavant amb més detall. Ara, el que ens interessa ressaltar és la importància de la mediació de les instàncies a través de les quals es resol la continuïtat del procés històric revolucionari, amb especial consideració a la primera d'elles, l'esfera ideològica, la reconstitució de la qual resulta imprescindible perquè el comunisme reconquereixi la posició d'avantguarda ideològica, perquè el marxisme-leninisme recuperi la direcció del moviment obrer, però que serà impossible sense l'adquisició de la consciència, dels instruments teòrics necessaris a través de la ciència. Aquesta és una exigència bàsica per a la construcció de l'avantguarda, sense la qual no serà possible l'educació de les masses i, en conseqüència, la ulterior elevació de la segona gran instància mediadora en el procés revolucionari, el Partit Comunista. Per contra, tant ens estàvem allunyant d'una comprensió més pregona dels requeriments ideològics i científics (entesos també en la seva dimensió pràctica, educativa) de la consciència revolucionària que anàvem lliscant cap al que precisament nosaltres havíem criticat a d'altres (com el Front marxista-leninista d'Espanya i el Comitè d'Organització). La falsa contradicció (antinòmia) que nosaltres mateixos ens havíem fabricat entre la nostra organització i l'avantguarda pràctica, i que havíem elevat a contradicció principal en l'actual moment del desenvolupament del procés de Reconstitució, ens va conduir a subestimar, de manera inconscient però real, l'obra de liquidació del revisionisme sobre la nostra tradició ideològica, política i organitzativa, i, per consegüent, a sobreestimar l'impacte que la nostra política, en l'actual grau d'elaboració i aplicació , pogué exercir sobre la consciència actual dels treballadors que ja posseeixen consciència de classe ( en si ). Varem arribar a pensar que no hi ha cap baula intermèdia entre el compliment –inclòs el compliment per nosaltres mateixos– de les principals tasques d'elaboració teòrica i l'accés a les masses que conformen l'avantguarda pràctica, i que n'hi havia prou amb el desenvolupament purament quantitatiu d'aquesta elaboració teòrica per a donar aquest salt cap a la pràctica com a activitat principal a partir d'un moment donat.
El nostre limitat grau d'assumpció del marxisme-leninisme i l'abismament pel compliment de les tasques quotidianes ens varen fer perdre la perspectiva i oblidar-nos del sentit profund de lliçons que el leninisme ens va llegar de manera explícita (com la tesi de Lenin que a les masses no se les pot guanyar directament des de la propaganda dels principis del comunisme, sinó que és necessari un intermediari , la seva experiència pràctica) i amb les que nosaltres mateixos varem bastir bases polítiques tan importants com la Tesi de Reconstitució , que insisteix precisament en les transicions necessàries perquè els principis del comunisme puguin ser traduïts i assimilats per les masses. Els successius passos que condueixen des dels Principis a la Línia política i, des d'aquesta, al Programa , constitueixen les successives baules de la cadena que permet l'assimilació del comunisme mitjançant cercles concèntrics cada cop més amplis, els radis d'acció de les quals van incloent gradualment sectors com més extensos de les masses avançades de la classe. Cadascuna d'aquestes transicions, emperò, requereix una anàlisi concreta i una definició de tasques teòriques i pràctiques, així com un vincle entre elles, una línia de masses. El nostre error, derivat de la separació en la nostra ment dels problemes teòrics i pràctics de la Reconstitució com a problemes principals i secundaris , ens va dur a la falsa concepció que aquestes transicions es mantenien i resolien, sempre i en les qüestions fonamentals, en el pla de la teoria, i que no hi existia lligada cap activitat pràctica de masses important, excepte, com a màxim, en arrumbar l'última transició a la recerca de l'avantguarda pràctica i del Programa revolucionari. Tanta pressió exercia –i exerceix– sobre les nostres consciències la mentalitat sindicalista, la falsa idea que només hi ha un treball de masses real, vertader , que ja plantejàvem impacientment com a tasca la reeixida preparació de la tercera fase de la Reconstitució (la fase “político-pràctica” de guanyar a l'avantguarda pràctica). Desitjosos d'abordar el treball més familiar per a nosaltres –el treball braç a braç amb les masses– teníem posada la mirada més en el futur que en el present, i amb semblant actitud intel·lectual descuidàrem l'anàlisi de les peculiaritats de l'etapa en què ens trobàvem realment. Ara hem degut rectificar en aquest punt i esforçar-nos per canviar la nostra visió sobre l'ordenament i interrelació de les contradiccions que estan en la base del procés de Reconstitució, abandonant principalment la idea que l'obrer mig del sindicat, l'obrer amb consciència sindical, ha de ser l'objectiu polític immediat del nostre treball de masses. La tasca més urgent des dels interessos d'una línia de masses correcta, és a dir, des de la perspectiva de la recuperació de la unitat entre teoria i pràctica en el nostre treball polític, és la de definir i concretar el cercle d'avantguarda immediat que hem de guanyar per a la causa de la Reconstitució i del comunisme, així com l'entorn i els mitjans necessaris per a això. Igualment, hem de considerar en el futur –també en nom d'aquesta unitat– a aquests cercles objectiu de la nostra línia de masses simultàniament com a objecte i subjecte de les tasques del Pla de Reconstitució.
Pel seu caràcter científic, el marxisme-leninisme no pot ser assimilat de forma espontània ni directa pel proletariat. Igual que la resta de les ciències, pot ser comprès en primera instància per determinats elements individuals que hi estan especialment predisposats, però requereix d'una sèrie d'instruments quan del que es tracta és que formi part de la classe, que sigui incorporat a llur moviment. Aquests instruments són els mitjans a través dels quals el marxisme-leninisme es va adequant conceptualment al llenguatge i a la recepció intel·lectiva de cada cop més i més sectors bàsics de les masses proletàries. És quelcom de semblant al que succeeix –si se'ns permet el símil– amb la cadena alimentària. Aquesta es regeix pel principi d'organització de les espècies amb vista a una escala predadora en la qual cadascuna d'elles s'alimenta de l'anterior i serveix, al seu torn, d'aliment a la següent. La dialèctica que regula la cadena tròfica es basa en la contradicció entre matèria orgànica i matèria inorgànica, és a dir, el cicle de transformació de l'una en l'altra. En aquest cicle, els minerals (calci, fòsfor, ferro, etc.) i altres substàncies bàsiques imprescindibles per a la vida són transformades en matèria orgànica gràcies al mecanisme de fotosíntesi de les plantes; quan els vegetals són ingerits pels animals herbívors, aquests metabolitzen aquelles substàncies gràcies a la forma orgànica en què es presenten; i de la mateixa manera succeeix quan l'herbívor és caçat pel carnívor: aquest assimilarà els materials bàsics necessaris per a la vida de l'única forma que l'hi és possible, o sigui, no directament, sinó per mitjà de la fisiologia de l'herbívor. Quelcom de semblant ocorre amb la ideologia proletària: no pot ser assimilada directament per la classe sinó mitjançant la seva assumpció per part de llurs sectors més avançats culturalment i teòrica, dels que va apoderant-se gradualment i des dels que va eixamplant la seva influència a sectors cada vegada més amplis i cada vegada més lligats amb els estrats més profunds de la classe, recorrent aquesta espècie de cadena alimentària del comunisme a través de les baules de la qual els principis purs del marxisme-leninisme es van metabolitzant fins a fer-se comprensibles per a la gran majoria de les masses proletàries per mitjà d'un escalafó successiu de problemàtiques, inquietuds i reivindicacions. En aquest procés, el marxisme-leninisme comença resolent els problemes teòrics fonamentals que requereix la pròxima represa del moviment obrer com a moviment revolucionari ( reconstitució ideològica ), recuperant el seu caràcter d'ideologia d'avantguarda sobre la base de la lluita ideològica i política contra les formes oportunistes de resoldre aquests problemes, derrotant-les i incorporant a les seves files el millor de les seves masses , llurs elements honests i vàlids per a la continuació del procés de construcció de l'avantguarda proletària . És d'aquesta manera com la nostra línia de masses, dirigida a la conquesta d'aquests cercles teòricament avançats de la classe ( avantguarda teòrica ), els observa com a objectiu polític precisament per a incorporar-los com a subjectes de la Reconstitució.
Més endavant desentranyarem el sentit de tots aquests aspectes nous que han anat sorgint en la nostra visió del procés de Reconstitució. Ara, per a acabar d'exposar el problema de la mediació i de donar una idea general del paper que juga en un procés com és el de la Revolució Proletària, exposarem de manera general, ja enfora de tota consideració particular sobre la forma més o menys incorrecta que la nostra política ho va tractar, el sentit que adquireix des de la perspectiva històrica del procés social. Ens ajudarem per a això del diagrama següent:
En el nivell superior està resumida la història de la Humanitat, que, des de cert punt de vista, pot ser interpretada com el pas de la societat sense classes, però en estat de necessitat ( Comunisme Primitiu ), a la societat sense classes en estat de llibertat ( Comunisme ). Però aquest pas no pot donar-se sinó mitjançant la societat de classes, el principal expedient del qual és el desenvolupament de les forces productives, i que hem resumit en la locució Revolució Comunista , perquè en aquesta es presenten concentrades totes les contradiccions de la societat de classes que han de ser resoltes abans d'assolir-se la fase històrica superior. D'alguna manera, llavors, la història de la Humanitat pot ser considerada com un simple intermedi cap a un estadi en què la Humanitat pugui desenvolupar-se plena i lliurement, desembarassada ja de les servituds de l'escassetat i la desigualtat. En realitat, no seria sinó el que el mateix Marx definia com “la prehistòria de la Humanitat”.
Però la Revolució Comunista requereix un altre interval. Es tracta de la construcció d'aquells instruments necessaris per a realitzar-la. La Història i la Revolució, certament, la fan les masses, però no directament , sinó a través d'aquells instruments. Els veiem representats en el segon nivell, i al seu voltant ens hem centrat principalment en tractar la insuficient comprensió del concepte de mediació dialèctica en el nostre treball com a organització. Els instruments a què ens referim són la Ideologia , el Partit Comunista i la Dictadura del Proletariat ; però hem subratllat el pas del primer al segon perquè, igualment, la transformació de la Ideologia en Partit Comunista requereix un altre interval polític amb les seves tasques específiques dedicades a la reformulació i reafirmació dels Principis del comunisme i la seva concreció en Línia política i, després, en un sentit més pregon, en Programa revolucionari. D'aquest forma arribem a l'últim nivell, en el que, per dir-ho així, ens trobem ara mateix: l'entremig necessari per a resoldre els problemes teòrics i pràctics de la reconstitució ideològica del comunisme i la construcció de la seva avantguarda , problemes la solució dels quals es troba dins del camp de la lluita entre les dues línies duta a terme a tots els nivells pels marxistes-leninistes contra els corrents de distint pelatge que orienten o pretenen orientar al moviment proletari, i la solució dels quals se'ns presenta com a premissa necessària perquè el comunisme pugui transformar-se en l'ideologia d'avantguarda del proletariat.
En resum, el marxisme conté l'exigència que tota empresa dirigida a l'emancipació de la Humanitat en el Comunisme realitzi constantment l'esforç crític d'analitzar la naturalesa dialèctica del procés en tots i en cadascun dels seus moments a fi de dilucidar els mitjans que la seva continuïtat requereix com necessaris.
Notes:
[1] “ Tot el que existeix està en relació, i aquesta relació constitueix la veritat de tota existència. Així el que existeix no és per a si d'una manera abstracta, sinó només en allò altre, i en aquest altre està en relació amb si mateix; i la relació absoluta és la unitat de la relació amb si mateix i de la relació amb allò altre.” (HEGEL, G. W. F.: Lògica . Madrid, 1971; p. 223 § 135, Zusatz ).
[2] “ L'educació ideològica és la baula clau que hem d'empunyar fermament en el nostre treball per unir a tot el Partit per a la gran lluita política. De no procedir així, el Partit no podrà complir cap de les seves tasques polítiques.” (MAO ZEDONG: Citas del Presidente Mao Tsetung (Llibre roig). Pequín, 1972; pàg. 152).