La construcció de l'avantguarda

Construir quadres no és construir avantguarda , de la mateixa manera que construir avantguarda no és construir Partit (o, en el nostre cas, reconstituir ). Cal preparar el militant comunista com a dirigent revolucionari, formant-lo en el nombre més gran possible de camps del coneixement i proveint-lo de la concepció proletària del món, a més de fer-ne un bon propagandista de la línia política proletària i dels principis que l'inspiren. Aquesta ha de ser la nostra activitat principal com a organització que persegueix el desenvolupament de l'avantguarda marxista-leninista. Però, tot i que necessari, no n'hi ha prou amb això. Com a destacament d'avantguarda i, per tant, com punt de referència nuclear de l'avantguarda proletària, l'organització marxista-leninista ha d'assumir la responsabilitat d'aquell desenvolupament en la direcció de la Reconstitució, i ésser sempre amatent per no desviar-se d'aquest camí, preveient les seves necessitats presents i a llarg termini, i tractant sempre que siguin cobertes o de preparar les condicions perquè siguin satisfetes. Tanmateix, la capacitat i capacitació política de l'organització d'avantguarda, tant des del punt de vista individual com des del col·lectiu, no són ingredients suficients –per bé que sí la base necessària– per a donar cos al procés de construcció d'aquesta avantguarda (teòrica) capaç de guanyar-se en el futur als sectors conscients del moviment de masses (avantguarda pràctica) com a pas previ a la Reconstitució del Partit Comunista. Per a parlar de construcció de l'avantguarda no podem descuidar el tractament de l'aspecte secundari del que hem definit com l'actual contradicció principal del procés de Reconstitució: el vincle que uneix al seu costat principal, l'avantguarda marxista-leninista, amb la resta de l'avantguarda teòrica, la línia de masses que aquella ha d'aplicar per a establir el sistema de relacions organitzatives i polítiques amb aquesta des del qual emprendre un procés dialèctic ( unitat i lluita) que permeti resoldre aquesta contradicció. Tal procés no serà sinó el procés de construcció de l'avantguarda pròpiament dita. És a dir, un procés de construcció on el resultat és una avantguarda situada en un nivell més elevat a la seva forma de construcció individual com a quadres o suma de quadres, però encara inferior a la forma superior, social , la forma capaç d'expressar els interessos i el moviment de la classe en el seu conjunt, el Partit.

Però el procés de construcció de l'avantguarda teòrica marxista-leninista és només l' aspecte formal que presenta la solució de l'actual contradicció principal; el seu contingut es manifesta com a procés de reconstitució ideològica del comunisme o, si es vol, com a lluita marxista-leninista per la reconquesta de la posició d'avantguarda ideològica del proletariat , que són dos modes diferents d'expressar el mateix necessari fenomen. I és que no hi ha vertadera construcció de l'avantguarda sense la interrelació del marxisme-leninisme amb la resta dels corrents teòrics que influeixen sobre el proletariat, sense lluita entre ambdues línies i sense el procés de transformació en virtut del qual el marxisme-leninisme fagocita a aquests corrents, és a dir, els destrueix assimilant-los, els supera incloent-los. En alemany, hi ha un verb que expressa a la perfecció el sentit que volem atorgar a aquesta acció: aufheben , que significa, ensems, elevar, suprimir i conservar. Aleshores, les contradiccions entre el marxisme-leninisme i els altres corrents teòrics aniran resolent-se successivament com a síntesi ( Aufhebung , o, per a dir-ho en llenguatge marxista, negació de la negació ) en les que el marxisme-leninisme s'enriquirà elevant-se , alhora que suprimeix a aquests corrents derrotant-los políticament i conserva el que n'han pogut aportar a la reconstitució ideològica del comunisme. En realitzar això, el marxisme-leninisme va configurant-se com a discurs teòrico-polític (reconstitució ideològica) i es construeix com a moviment d'avantguarda. En això consisteix la seva pugna per l'hegemonia entre els sectors ideològicament avançats del proletariat. És en el desenvolupament d'aquest procés com el marxisme-leninisme pren cos i creix en totes les facetes (teòrica, política i organitzativa) com a avantguarda ideològica, en funció de les necessitats pràctiques del propi moviment d'avantguarda, necessitats pràctiques que, per cert, no són sinó les necessitats teòriques del proletariat com a moviment revolucionari. És per mitjà de la solució pràctica dels problemes que la lluita entre les dues línies imposa al marxisme-leninisme en el si de l'avantguarda teòrica del proletariat com conquerirà la posició d'interlocutor qualificat davant la seva avantguarda pràctica; i és conquerint al més granat d'entre els sectors d'avançada influenciats per aquesta avantguarda teòrica que el marxisme-leninisme crearà les condicions organitzatives per a escometre la futura conquesta d'aquesta avantguarda pràctica en tots i cadascun dels fronts que aquesta pugui obrir en la seva lluita de resistència contra el capital. Comptat i debatut, reconstitució ideològica i construcció de l'avantguarda són qüestions inseparables des del punt de vista del marxisme-leninisme: ambdues van lligades indissolublement en un procés en què s'alimenten recíprocament.

De la mateixa manera, no pot entendre's la idea de reconstitució ideològica de manera diferent de la d' hegemonia ideològica del marxisme-leninisme en el si de l'avantguarda . La reconstitució ideològica no és un procés exclusivament teorètic, no té com a objecte resoldre problemes abstractes o plantejats de forma acadèmica en funció de les suposades necessitats de la teoria marxista-leninista com a sistema teòric tancat en si mateix. En absolut. La reconstitució ideològica del marxisme-leninisme només pot realitzar-se en relació amb la solució teòrica i política de problemes concrets , dels problemes que posa en l'ordre del dia la marxa o l'engegada del moviment obrer com a moviment revolucionari, començant per aquells problemes que n'afecten la direcció conscient, i, en primer lloc, els relacionats amb la naturalesa de classe d'aquesta consciència rectora. I aquestes solucions no podran esser ratificades i assumides com a solucions concordants amb els requisits que exigeix l'avantguarda revolucionària si no són confrontades amb altres solucions als mateixos problemes presentats per altres corrents de pensament, i si en aquesta confrontació, en aquesta lluita, les respostes marxistes-leninistes no en surten victorioses, no resulten ser les úniques respostes vàlides i satisfactòries per a la majoria de l'avantguarda teòrica. La incorporació al discurs teòric i polític d'aquestes successives respostes, la delimitació ideològica que produiran respecte a la influència ideològica burgesa i el desplaçament d'aquests altres corrents polítics alternatius procuraran simultàniament l'hegemonia i la reconstitució ideològiques del marxisme-leninisme.

La reconstitució ideològica ha d'entendre's com un procés, i, a més, com un procés viu. De fet, en primer terme, la seva naturalesa presenta més un perfil polític que purament teòric. Efectivament, en organitzar-se el discurs teòrico-polític marxista-leninista en funció dels problemes concrets que davant l'avantguarda revolucionària presenta el moviment de la classe, la seva construcció discursiva no pot presentar-se sinó com a línia política , en atenció a les necessitats de l'acció pràctica com a primera condició; si bé la vocació universalista del marxisme-leninisme com Weltanschauung promourà amb posterioritat l'articulació de tots aquests elements discursius en el si de la seva cosmovisió unitària del món. La reconstitució ideològica del comunisme, doncs, no consisteix en la construcció de cap sistema teòric –baldament, a la llarga, el desenvolupament del marxisme-leninisme com a teoria sí que vagi cristal·litzant en sistema –, sinó que s'expressa d'una forma real, viva, com a direcció del moviment pràctic de l'avantguarda (teòrica) pel camí de la Reconstitució i de la Revolució Proletària. No es tracta, doncs, de cobrir les suposades necessitats teòriques de la teoria, sinó les necessitats teòriques de la pràctica, del moviment pràctic de construcció de l'avantguarda ideològica. Per aquesta raó, hi ha un estret vincle entre reconstitució ideològica i hegemonia política del marxisme-leninisme , perquè hegemonia significa direcció, i aquesta implica autoritat, prestigi, qualitats que no poden ser fruit sinó de la capacitat per a oferir respostes als interrogants apressants la solució dels quals és condició per a tota vertadera teoria d'avantguarda. La reconstitució ideològica del comunisme, per tant, no és un exercici acadèmic, i per això mateix és quelcom que no es realitza des de la teoria per a la teoria, és a dir, en funció de l'acoblament complet d'un suposat corpus teòric preestablert i que romangués com a entelèquia teòrica oculta que fóra necessari palesar i recuperar del limbe del pensament pur. Per contra, la reconstitució ideològica es realitza des de la teoria per a la pràctica , és a dir, en funció dels interessos concrets i reals del moviment de Reconstitució política, en funció dels problemes reals que l'avantguarda necessita resoldre per a donar continuïtat a aquest moviment i per a ampliar-lo en la seva base. No es tracta, per consegüent, de completar un sistema teòric determinat , ni de depurar-lo de revisionisme , sinó de construir un moviment pràctic real des de les bases polítiques del qual en tot cas pugui ser-ne recuperat el corpus teòric monolític i coherent del marxisme-leninisme.

En el moment actual, des del punt de vista de la contradicció principal que regeix el procés de Reconstitució, la línia de masses que ha d'aplicar l'avantguarda marxista-leninista és el sistema de relacions que ha d'establir amb la resta de l'avantguarda teòrica a fi de resoldre els problemes fonamentals de les dues primeres fases de la Reconstitució (quan s'estableixen les bases ideològiques i la línia política general), de caràcter eminentment teòric. Aquest és el contingut principal del nostre actual treball de masses. Aquest sistema de relacions, per la seva banda, té dues vessants. D'una banda, la principal, sobre la qual ja hem insistit prou: el desenvolupament de la lluita entre les dues línies amb els diferents destacaments d'aquesta avantguarda teòrica no marxista-leninista. Però, per l'altre, les relacions entre aquesta avantguarda i la marxista-leninista poden establir-se, en determinats moments, com a aliança , com a unitat , amb algun o alguns sectors d'aquesta mateixa avantguarda. Tot depèn de la situació de la lluita entre les dues línies general a l'interior de l'avantguarda teòrica, de la posició que en cada moment ocupa el marxisme-leninisme, de la necessitat de neutralitzar o aïllar l'influència d'algun corrent determinat, etc. L'important és no oblidar que la lluita pels principis també requereix la utilització intel·ligent dels recursos tàctics.

L'objectiu del nostre treball de masses, l'avantguarda teòrica, pot ser representat com una sèrie de cercles concèntrics que van allunyant-se del centre ocupat pel nucli marxista-leninista en funció que en sigui més pròxima o més llunyana en cada moment la seva relació amb els problemes teòrics i les tasques pràctiques, polítiques i organitzatives, que plantegen la Tesi i el Pla de Reconstitució. Es tracta d'anar acostant-nos de manera consecutiva a aquells que puguin ajudar-nos a resoldre aquests problemes i a culminar aquestes tasques; es tracta, naturalment, de resoldre tasques polítiques recolzant-nos en les masses –com és obligat en tota concepció correcta de l'estil de treball comunista–; però es tracta de problemes molt particulars que afecten masses també molt especials: l'avantguarda teòrica del proletariat . Per tant, no parlem dels problemes de les grans masses de la classe, ni dels problemes teòrics del moviment obrer de resistència, sinó de la resolució de les premisses teòriques i polítiques necessàries per a la transformació d'aquest moviment de resistència en moviment revolucionari: la reconstitució ideològica i la Reconstitució política (Partit Comunista) del proletariat, essent la primera condició de la segona. El contingut de la línia de masses ha de conservar una unitat amb el caràcter de les tasques de l'etapa política en què ens trobem en cada moment. Hem d'anar a les masses per a complir aquestes mateixes tasques i, en conseqüència, trobar el tipus de masses que ens interessa en funció de tal compliment. Fins ara dèiem que nosaltres, com a destacament de l'avantguarda ideològica, havíem de resoldre les qüestions teòriques i de principi de forma fonamental –i gairebé sumària– i que, en el futur, les masses (entenguem, les masses a les quals es dirigeix ja el Partit reconstituït) s'encarregarien dels desenvolupaments i dels detalls. Doncs bé, estàvem equivocats en el sentit que necessitem a les masses per a complir les tasques fins i tot en llur nivell bàsic fonamental. És la única manera, per descomptat, que l'activitat de l'avantguarda marxista-leninista no sigui una activitat aïllada, sense cap relació amb les necessitats objectives del moviment revolucionari –configurat avui com a avantguarda–, i l'única manera que els fruits d'aquesta activitat serveixin verdaderament de base per a la Reconstitució.

La necessitat de la reconstitució ideològica pressuposa, evidentment, la pèrdua de l'hegemonia ideològica de què una vegada el marxisme-leninisme va gaudir, la seva desaparició com a important referència política (que no absoluta, ni única: el concepte d' hegemonia ha de ser entès en sentit relatiu, sobretot quan l'apliquem a la història d'Occident) per als sectors conscients del moviment de masses (avantguarda pràctica); pressuposa, per tant, un procés històric de liquidació i un estat polític de retrocés. I és, precisament, mitjançant la revisió de les solucions que el comunisme donava als problemes, tant de les masses com de l'avantguarda, com va ser liquidada a poc a poc la seva posició hegemònica dins del moviment obrer. El revisionisme, en general, i l'eurocomunisme, en particular, es varen encarregar de dur a terme aquesta labor d'erosió dels fonaments sobre els quals s'alçava el caràcter revolucionari del moviment proletari i la guia comunista de la seva avantguarda. I no poc ajudà en això, d'altra banda, el dogmatisme, que si bé no va revisar aquelles solucions les absolutitzà tant que va acabar substituint l'anàlisi viu i actualitzat basat en el marxisme com a concepció del món per aquestes solucions concretes donades en un moment particular com a receptes , la qual cosa va esclerotitzar la política comunista i va facilitar la labor del revisionisme.

L'experiència de la primera constitució política d'un partit revolucionari del proletariat ens pot ajudar a comprendre la naturalesa d'aquest procés de conquesta de l'avantguarda teòrica i de l'hegemonia en la direcció de les masses per part del marxisme-leninisme, ja que, en la Rússia a cavall dels segles XIX i XX, els marxistes hagueren de resoldre tasques polítiques molt semblants a les que nosaltres ara tenim plantejades, tot i que relativament més difícils en el nostre cas, atesa l'actual crisi del marxisme i els imperatius del canvi de cicle de la Revolució Proletària Mundial. Així, comprovem que la primera lluita política important que varen haver d'atendre va ser la de dilucidar, enfront de l'anarquisme populista, el caràcter de la revolució russa i la ideologia que havia de guiar a les masses en aquesta revolució. Entre mitjan de la dècada dels 80 i de la dels 90 del segle XIX, els marxistes varen saber donar la rèplica adient als naródniki russos i deixar assentat que la Rússia semi-feudal havia de passar per una etapa capitalista, ja en potència, que engendrés un poderós proletariat, per la qual cosa l'imminent revolució havia de ser burgesa. A més, l'instrumental ideològic adient perquè l'avantguarda pogués guiar-se i guiar a les masses en aquest procés revolucionari no podia provenir més que de l'única teoria científica, el marxisme. En els primers anys del segle XX, el populisme, derrotat com a alternativa política revolucionària, es transformaria en un partit eclèctic burgès. A continuació, els marxistes revolucionaris hagueren d'enfrontar-se als anomenats marxistes legals en la disputa sobre quina hauria de ser la veritable comesa de la teoria marxista: si recolzar políticament la implantació franca que anticipava del capitalisme a Rússia, o com a instrument político-ideològic d'educació revolucionària de la classe proletària. Els marxistes revolucionaris s'havien aliat amb els marxistes legals contra el populisme, però la instrumentalització del pensament de Marx que volien dur a terme aquests a favor de la burgesia (P. Struve, representant destacat del marxisme legal , va arribar a dir que es podia ser marxista sense ser socialista ) va conduir a la inevitable ruptura. El següent cercle d'avantguarda a què es va enfrontar el marxisme rus es trobava dins del socialisme: els economistes . En aquesta ocasió, es tractava de resoldre quins havien de ser els mitjans de lluita i organització del proletariat. Els economistes optaven per la vaga i el sindicat, respectivament, mentre que els marxistes revolucionaris ( iskristas ) apostaven per la lluita política i la constitució d'un partit revolucionari. Els economistes varen ser derrotats en la lluita entre les dues línies dins del partit socialdemòcrata de Rússia, i el següent problema que els marxistes revolucionaris hagueren d'afrontar (ja com a bolxevics ) va ser el de dilucidar quina seria la força motriu de la revolució russa. Mentre els menxevics volien deixar tota la iniciativa a la burgesia, Lenin i els seus partidaris insistien en el fet que el proletariat havia de jugar un paper dirigent en la revolució burgesa russa. Com és sabut, en la lluita per aquesta última via revolucionària es va culminar el camí de constitució del primer partit de nou tipus proletari, que coronà el seu recorregut amb la Revolució d'Octubre i la primera experiència de construcció del socialisme.

Totes aquestes qüestions, plantejades en un context de feroç lluita entre corrents de pensament i alternatives polítiques, varen ser les que, en esser resoltes al mode revolucionari, ompliren de contingut teòric i polític el procés de construcció de l'avantguarda revolucionària del proletariat rus. De la mateixa manera, nosaltres, en les nostres circumstàncies històriques particulars, hem d'escometre un procés de caràcter semblant, ara que ens enfrontem a les tasques de construcció de l'avantguarda marxista-leninista del proletariat de l'Estat espanyol. Naturalment, els interrogants que caldrà resoldre no seran els mateixos, car estan en estreta relació amb les peculiaritats pròpies de cada revolució, la qual cosa inclou avui dia abordar les exigències del canvi de cicle revolucionari. Nogensmenys, per l'experiència que fins ara arrosseguem, podem albirar a l'horitzó de les lluites polítiques que els corrents amb què haurà d'enfrontar-se el marxisme-leninisme s'assemblen pel contingut de les seves posicions a les què ja hagueren de combatre els marxistes revolucionaris russos. Certament, els populistes, marxistes legals , economistes i menxevics d'ahir semblen reencarnar-se avui en anarquistes, revisionistes i trotskistes, que són els actuals reflexos polítics en què es manifesta de manera dominant la consciència espontània dels sectors d'avantguarda del proletariat (avantguarda teòrica, però també pràctica), principalment del proletariat occidental. Si la comunitat d'arrels filosòfiques ens permet comprendre immediatament l'afinitat entre el vell populisme rus i l'actual anarquisme, la familiaritat entre el marxisme legal o l' economicisme i el modern revisionisme no sembla tan palès fins que en comparem llurs tesis polítiques en favor del reformisme. En el mateix sentit, tampoc a primera vista semblen poder ser emparellats menxevisme i trotskisme, fins que comprovem llurs mateixos fonaments teòrics i llurs pràctiques polítiques (connivència amb el revisionisme, electoralisme, construcció partidària de tipus burgès,...). A l'espera que el nostre treball de masses ens permeti completar aquestes expectatives –o a l'espera que ens indiqui, per contra, que n'han d'erroni–, podem avançar que els cercles de l'avantguarda teòrica als què ens anem a enfrontar en primera instància se situen –sense oblidar, per descomptat als maoistes– a l'òrbita de cadascun d'aquests corrents polítics fonamentalment.

En relació amb els grans interrogants que la lluita entre les dues línies en el si de l'avantguarda teòrica amb aquests corrents haurà d'aclarir, també hauran d'esser formulats, naturalment, per aquesta mateixa avantguarda. El que no exclou que nosaltres, com un de llurs destacaments, duguem el que ja considerem que són aquests interrogants indefugibles, incloent-hi, si és possible, les respostes. En tot cas, la nostra experiència ens permet, una cop més, anticipar que l'avantguarda haurà de resoldre quina alternativa hi ha enfront del capitalisme (la seva reforma, alguna forma de socialisme petit-burgés o el comunisme), la qual cosa està estretament relacionat amb els resultats del balanç del Cicle d'Octubre, en el sentit de la seva validesa com a experiència històrica que mostra un camí de progrés per a la humanitat; igualment, s'haurà de resoldre la naturalesa dels instruments polítics imprescindibles per a fer realitat aquella alternativa (pel que és necessari confrontar la nostra Tesi de Reconstitució amb tots els altres punts de vista, tant sindicalistes com qualssevol altres), així com la naturalesa dels processos polítics per a assolir-la (debats sobre l'estratègia i la tàctica de la revolució, sobre el caràcter de classe del nou poder –socialisme o etapa de transició– i sobre la forma del nou Estat –República de consells o una nova República burgesa), etc.

Però, on trobarem aquesta avantguarda que ens ajudarà a resoldre tots aquests problemes i que ens permetrà desenvolupar aquest procés de construcció de l'avantguarda? Si som conseqüents amb les premisses des de les que hem embastat la nostra anàlisi, sobretot aquella que ens prevé sobre la inutilitat de cercar elements d'avantguarda ideològica enfora del proletariat, hem d'establir que hem de remetre'ns a la classe proletària. Tanmateix, aquí hem d'introduir una puntualització per a advertir sobre els errors que pugui comportar la tendència espontània i acrítica, pròpia de mentalitats polítiques educades en el sindicalisme, d'identificar a la classe amb el moviment obrer i, sobretot, a aquest amb el sindicat. Per a expressar-ho de forma resumida, el sindicat és el front de resistència general de proletariat, la seva manera més pura d'organització per a la seva lluita econòmica contra el capital; però hi ha sectors del proletariat que no s'enquadren en aquestes lluites o en aquestes maneres d'organització i que, tanmateix, obren altres fronts de combat: estudiants, moviments veïnals, associacions de dones, anti-globalització, etc. són també formes de la lluita espontània de la classe proletària determinades per circumstàncies específiques. Com a concepte polític, doncs, el moviment obrer ha de ser comprès com la suma del moviment sindical i de tots aquests altres moviments parcials del proletariat. Finalment, el proletariat com a classe no pot ser identificat únicament i exclusiva amb la seva manifestació econòmica, purament material, sinó també amb la seva forma conscient. La classe obrera no és només un moviment econòmic, també conté al seu si un moviment revolucionari, també és, a través de llurs sectors més conscients, un moviment d'avantguarda en tant que portadora del progrés social. La classe obrera és, doncs, la suma del moviment obrer més el seu moviment d'avantguarda . Però, mentre no culmini el procés de Reconstitució, aquestes dues formes principals del moviment de la classe romandran escindides, i la classe es mostrarà predominantment des de la seva materialitat, com a moviment econòmic, encara no com a moviment conscient, com a moviment revolucionari.

Aleshores, on es troba aquesta avantguarda que el marxisme-leninisme necessita per a reconstituir la ideologia comunista i construir l'avantguarda teòrica que necessitem per a donar un salt qualitatiu en el procés de Reconstitució? Quan diem que el moviment proletari d'avantguarda i el moviment obrer es troben escindits, divorciats, enraonem en termes polítics , més que físics . Volem dir que l'avantguarda no parla el mateix llenguatge polític que les masses, que no té llurs mateixos problemes, ni llurs mateixes inquietuds (i així serà mentre duri la Reconstitució); i això es manifesta políticament en el sentit que l'avantguarda s'organitza a banda i, fins i tot, planteja lluites a banda del moviment obrer (organitzacions de suport a la revolució peruana, a presos polítics, plataforma per la República,...). Tanmateix, això no sempre és així. De fet, la forma més usual d'existència del moviment d'avantguarda és en simbiosi física amb el moviment obrer. Per aquesta raó, l'avantguarda marxista-leninista no ha d'excloure cap dels àmbits de la classe (sindicat, moviment obrer o moviment d'avantguarda en els diferents destacaments que el conformen) per a resoldre llurs contradiccions amb l'avantguarda teòrica del proletariat en l'orientació de transformar al moviment d'avantguarda del proletariat, ara fragmentat ideològicament i organitza, i fragmentat també en multitud de projectes polítics, en un moviment homogeni i amb l'única direcció de la Reconstitució.

En això consisteix l'orientació general per al nostre treball de masses. Però hem de romandre amatents en la seva aplicació, a fi d'evitar caure en aquesta tendència gairebé innata –que hem denunciat afartament, bé que en aquest assumpte mai es pecarà per excés– cap a l'economicisme o el sindicalisme, a desviar la nostra atenció de les tasques immediates de l'avantguarda (teòrica) i fixar-la en les necessitats immediates del moviment obrer (o, si es vol, de l'avantguarda pràctica). Error que ja vam cometre i sobre el qual aquí ja hem exposat la nostra autocrítica. En tot cas, si el criteri d'ubicació de l'avantguarda teòrica és flexible i obert, no ocorre així amb l'ordre que hem de seguir per al seu tractament. En aquest sentit, hem d'orientar-nos per la idea de l'avantguarda teòrica organitzada idealment en cercles concèntrics amb problemàtiques polítiques més o menys pròximes a les necessitats del Pla de Reconstitució. Llevat que la lluita entre les dues línies acabi preposant en concret problemes d'un altre tipus en l'ordre del dia del procés de construcció de l'avantguarda teòrica del proletariat, hem de seguir rigorosament l'ordre que ens marca el Pla en el seu desenvolupament, donant prioritat a la solució de les contradiccions amb aquells sectors de l'avantguarda teòrica preocupats per les qüestions més pròximes a les que ara nosaltres estem atenent o sobre les quals ja hem elaborat la nostra posició política (balanç del Cicle d'Octubre, Tesi de Reconstitució , etc.).

Baldament haguem definit l'objectiu del nostre treball de masses com l'avantguarda teòrica del proletariat, això no significa que sigui l'únic. També hem de contemplar la manera de dur la nostra relació amb l'avantguarda pràctica i les masses en general , en primer lloc perquè, com s'ha esmentat, ens les trobarem, precisament, quan anem a la recerca d'aquella avantguarda teòrica.

En el següent gràfic oferim representades les dues formes de comprendre i aplicar la línia de masses comunista en l'actual període, entenent, en aquest cas, la línia de masses com a aplicació tant de la labor de propaganda com del treball de masses pròpiament dit. A la Figura 1 està visualitzat el concepte de treball de masses que, en els fets, aplicàvem fins ara, abans de la rectificació; a la Figura 2 observem la manera com ha de ser aplicat a partir d'ara.

Cada quadre representa el proletariat, i està subdividit en els sectors que el configuren des del punt de vista del seu grau de consciència de classe o, si es vol, des del punt de vista del procés de Reconstitució (avantguarda marxista-leninista, avantguarda teòrica, avantguarda pràctica i masses). Les fletxes expressen la direcció en què s'aplica la nostra línia de masses i les expectatives que nodrim quant al que cal esperar com a resposta , com a fruit d'aquest treball quant a contactes, reclutament, etc.: si la fletxa és doble, significa que hi ha expectatives que aquest treball reporti resultats concrets, que la nostra acció sobre un determinat sector de la classe obrera trobi resposta positiva al seu interior; si la fletxa, en canvi, és unidireccional, significa que sobre aquest sector realitzarem només feina de propaganda, sense esperar cap reciprocitat política.

La Fig. 1 mostra, en primer lloc, que la nostra anàlisi no tenia en consideració la diferenciació, dins de l'avantguarda teòrica, entre avantguarda marxista-leninista i la resta de l'avantguarda teòrica (la nostra relació amb la resta de l'avantguarda teòrica només era considerada des de la lluita entre les dues línies, però sense línia de masses, exclusivament com a competència ideològico-política: es tractava de convèncer a l'avantguarda pràctica de què la nostra línia de direcció era la més correcta, que érem la vertadera avantguarda teòrica, sense més), i que, en segon lloc, en la nostra línia de masses manteníem les mateixes expectatives amb la propaganda entre les masses que amb el treball entre l'avantguarda pràctica. Això requeria la nostra presència tant en la regular activitat d'organismes i moviments com el sindicat, les plataformes contra les guerres imperialistes i totes les altres mobilitzacions puntuals per motiu de qualsevol agressió perpetrada pel capital a qualsevol nivell, o, si més no, l'absorció del nostre treball pràctic per part d'aquest tipus d'activitat. A més a més, la captació de nous membres només era possible des del treball de contactes individuals i amb la condició de la formació ideològico-política dels nous candidats. En Fig. 2 , en canvi, observem que ja hi ha establerta una jerarquia en l'aplicació de la línia de masses. En primer lloc, la relació entre l'avantguarda marxista-leninista i l'avantguarda teòrica com a vincle principal que és necessari desenvolupar en funció de les característiques del moment del procés de Reconstitució en què ens trobem, vincle que ha de proporcionar resultats polítics, en l'àmbit de la teoria i de la línia política, i organitzatius, en el reclutament de nous membres per a l'avantguarda marxista-leninista, i no tan sols a títol individual com a contactes, sinó també com a col·lectius o grups. No oblidem el punt de vista dialèctic en aquesta matèria: la contradicció principal es resol com a lluita , però també i alhora, com a unitat , com a aliança del marxisme-leninisme amb l'avantguarda teòrica del proletariat per a bastir la seva avantguarda ideològica.

En segon lloc, la relació de l'avantguarda marxista-leninista amb l'avantguarda pràctica, que també ha d'obrir un carril d'anada i tornada, però, en aquesta ocasió, les expectatives polítiques i organitzatives hauran de ser molt menys exigents. Això es degut a que el vincle entre l'avantguarda marxista-leninista i l'avantguarda pràctica serà, en la immediatesa, predominantment individual , a realitzar mitjançant el contacte personal, i no en funció de problemes objectius concrets, sinó d'inquietuds subjectives i de problemàtiques específiques particulars . La qual cosa obligarà que la conquesta per al comunisme d'aquests elements de l'avantguarda pràctica es realitzi no des de la lluita entre les dues línies principalment, sinó des de la formació ideològico-política. Mentrestant, per la seva banda, la relació entre l'avantguarda marxista-leninista i l'avantguarda teòrica sí s'establirà en funció dels problemes objectius de la construcció de l'avantguarda ideològica del proletariat, i en un àmbit supra-individual, entre col·lectius , que permetrà l'aplicació de la lluita entre les dues línies en la direcció de l'aclariment teòrico-polític i del desenvolupament orgànic a major escala de l'avantguarda ideològica comunista. Finalment, aquests progressos entre els sectors més conscients de la classe exerciran cert influx indirecte sobre l'avantguarda pràctica, ja que hi situaran enfront nous referents teòrics, aquesta vegada realment revolucionaris. Per bé que no convé nodrir masses expectatives sobre la seva receptivitat, essent insubstituïble el posterior combat de l'avantguarda ideològica marxista-leninista per tal de conquerir-la.

Finalment, la relació de l'avantguarda marxista-leninista amb les masses en general. Aquí, només podem contemplar l'activitat de propaganda realitzada sobre aquest sector de la classe sense ànim proselitista a curt termini, sinó, més aviat, amb una intenció a llarg termini d'anar posant bases per a l'educació política de les masses, d'anar creant opinió pública comunista entre certes esferes de la classe perquè vagin familiaritzant-se amb el discurs i amb la forma d'enfocar la realitat i llurs problemes del proletariat revolucionari.

Fins aquí, queden exposats els resultats de les nostres reflexions sobre les tasques polítiques, la tàctica i la línia de masses pertinents en l'actual fase de la política proletària, després d'una dècada d'experiència política. Però, amb això, no acaba el nostre balanç. També és necessari introduir una sèrie de consideracions, situades en un pla teòric més elevat, que han sorgit obligadament com a derivacions naturals i necessàries d'algunes de les conclusions assolides en aquest punt; sobretot, pel que fa referència a les més relacionades amb el rol i el caràcter de la consciència proletària . La segona part d'aquest balanç –a publicar en un proper número– sobrepassa, doncs, la nostra experiència particular com a destacament d'avantguarda i pretén anar més enllà, vinculant aquesta experiència amb un àmbit més ampli, com a reflexió de més llarg abast sobre el recorregut històric del moviment comunista internacional en el que pertoca a problemes de fons amb els què –com aquí hem comprovat– hem topat en la nostra evolució, i l'adequada resposta de la qual en resulta del tot pertinent per a la continuïtat del projecte de Reconstitució del moviment revolucionari del proletariat i per a la revalidació del Comunisme com a objectiu de la humanitat.

 

Partit Comunista Revolucionari

Estat español, 2004