L'avantguarda, avui

Abans de passar a abordar aquests nous requisits que compliquen el Pla de Reconstitució, n'assenyalarem algun d'una altra índole que ens permetrà mostrar que no són només les premisses de tipus teòric i organitzatiu les que han estat modificades pel curs de la història, sinó també altres, objectives, d'estil sociològic i polític, situades en esferes molt allunyades de l'influència directa de la nostra activitat, i que determinen en grau superlatiu la naturalesa del problema de la preparació d'un nou cicle revolucionari, condicionant des del primer moment la manera com ha de ser abordat i el caràcter de les tasques i dels instruments que per a complir-les es necessiten. En particular, es tracta del punt de partença que adopta l'avantguarda davant el cicle revolucionari i, més en concret, de les conseqüències polítiques que ocasiona la seva diferent posició d'inici en l'història.

Efectivament, en la fase de preparació del Cicle d'Octubre, l'avantguarda ideològica del proletariat va estar constituïda principalment per intel·lectuals d'extracció social burgesa. Dominà el tipus de “ideòlegs burgesos que s'han elevat teòricament fins a la comprensió del conjunt del moviment històric”[1] que varen descriure Marx i Engels en el Manifest comunista. Aquesta avantguarda ideològica va assumir i va elaborar el socialisme científic i el programa revolucionari i els va portar al moviment obrer, fonent-s'hi en forma d'organització revolucionària. La tàctica de construcció partidària durant el Primer Cicle Revolucionari va estar determinada estretament per aquesta circumstància històrica. Tant les organitzacions de la classe obrera que varen protagonitzar el període d'acumulació de forces (partits de la II Internacional) com el partit de nou tipus que va protagonitzar l'assalt al poder es varen construir sobre aquesta mateixa premissa històrica, premissa que va definir una tàctica de construcció política (constitució del Partit) basada en l'associació de dos elements plenament configurats, però en principi externs entre si. Els manifests ideològics i els programes polítics dels revolucionaris eren debatuts, redactats i proclamats pels cercles marxistes i acostats posteriorment a la classe en el seu moviment espontani. Aquesta mecànica de fusió de factors polítics externs tenia l'avantatge per al proletariat que la teoria revolucionària, com quelcom assumit i elaborat, formava part integrant del seu moviment ja des del començament. L'inconvenient, tanmateix, consistia en el fet que la fusió com a classe revolucionària d'aquests dos factors aliens cristal·litzava sobretot en forma d'organització, d'aparell polític (més agitatiu que propagandístic i més propagandístic que teòric), mentre que el problema de l'assumpció col·lectiva de la teoria revolucionària per part dels sectors avançats del moviment obrer era abordat i resolt de manera incomplet. Això, naturalment, suposarà el pagament d'un alt preu a llarg termini; però, a la curta, la ràpida implementació del moviment revolucionari aclaria qualsevol dubte, sobretot quan –com en el cas del partit que va obrir el Primer Cicle de la Revolució Proletària Mundial, el partit bolxevic– els esdeveniments històrics constrenyien –ràpid ascens de la revolució democràtica i del moviment obrer de masses a Rússia– i calia passar-hi al davant.

Clos el Cicle d'Octubre, se'ns planteja la pregunta: gaudeix l'avantguarda actualment, en el període preliminar al pròxim cicle revolucionari, de la mateixa posició de partença? La resposta és negativa. En l'actualitat i per l'experiència de les últimes dècades (sobretot des que va acabar l'última gran ofensiva proletària, a finals dels 70), no hi ha sectors desclassats de la burgesia disposats a recollir el bagatge teòric del socialisme científic per a aportar-lo al moviment obrer. Potser es donen casos aïllats, individus que sí que estiguin disposats a complir aquest paper, però ja no es tracta d'un fenomen social com davant el Primer Cicle Revolucionari. Nogensmenys, el problema de partença sí que continua essent el mateix: la teoria revolucionària, com a suma del saber universal i de la síntesi de l'experiència de la lluita de classe del proletariat, no pot ser elaborada en el si del moviment obrer, sinó fora d'ell [2]. Per tant, segueix vigent el mecanisme de fusió de factors polítics externs que una vegada va transformar el proletariat en classe revolucionària; però, en l'actualitat, el proletariat no domina aquests factors: la deserció històrica de la revolució de l'intel·lectual burgès l'ha deixat orfe del principal d'ells, la teoria d'avantguarda. A la classe obrera se li planteja, doncs, de la manera més apressant, un problema històricament nou, que haurà d'afrontar i resoldre amb les seves pròpies forces i recursos, problema que consisteix a suplir el paper d'avantguarda ideològica que va jugar al seu dia la intel·lectualitat burgesa. L'obrer conscient dels nostres dies ha d'elevar-se fins a atènyer la posició de dipositari i guardià de la teoria, estudiant, elaborant i assimilant la ideologia a fi de complir amb el primer requisit de la revolució, la seva fusió amb el moviment pràctic. La nostra època es caracteritza –si més no als països imperialistes– per que la majoria dels qui lluiten per la recuperació de l'objectiu del Comunisme i per la recomposició del moviment revolucionari del proletariat són obrers, la qual cosa ens obliga a pensar que els nous processos de construcció revolucionària comporten per a la classe obrera la càrrega afegida de substituir a aquell que des de fora li portava la ideologia necessària per a la seva emancipació. Els sectors d'avançada del proletariat hauran, per tant i conseqüentment amb tot el que això implica des del punt de vista de la labor política, de cobrir la transició que els durà a sortir-se del moviment espontani de la classe i assimilar la ideologia consumant la funció d'avantguarda ideològica (teòrica) del vell intel·lectual, per a tornar, en acabat, a fondre's amb la classe com a avantguarda revolucionària efectiva. La Reconstitució del partit proletari ha de dedicar una part àmplia de les seves tasques a satisfer els requisits d'aquesta transició, principalment durant les seves primeres etapes. En la nova era revolucionària que s'obri, doncs, la contradicció entre teoria i pràctica es resol dins del si de la classe obrera després d'un procés d'escissió-fusió amb la seva avantguarda, procés més llarg (en el polític i també, amb tota probabilitat, en el temporal) que el de senzilla fusió del Primer Cicle Revolucionari, però que permetrà escometre els processos de construcció del Partit i del Socialisme des d'una visió més pregona i amb majors garanties d'èxit.

La conquesta completa de la posició d'avantguarda ideològica per part del sector més conscient del proletariat –conquesta que implica tot un període de lluites entre els seus diversos destacaments– significa un cert replegament des del punt de vista de la Tesi de Reconstitució, perquè en aquesta tesi política es pressuposa conquerida ja aquesta posició. Però, precisament, ha estat la seva aplicació a través del Pla de Reconstitució el que ens ha conduït a la conclusió que és necessari donar un pas enrere en les expectatives polítiques i replantejar o, més ben dit, plantejar de forma concreta el problema de les condicions prèvies necessàries perquè la qüestió de la dialèctica avantguarda ideològica-avantguarda pràctica, la qüestió de la seva unitat en forma de Partit Comunista, fructifiqui de la millor manera. Tot això suposa un major recorregut polític per al procés de Reconstitució, però, alhora, un marc molt més ampli per a resoldre, de manera més satisfactòria i amb majors garanties que les que varen tenir els revolucionaris que varen protagonitzar el Primer Cicle, la qüestió de col·locar sempre la ideologia al comandament de tot el procés de construcció i transformació revolucionàries fins al Comunisme. I, en particular, ara mateix, aquesta nova perspectiva ens concedeix una millor visió i un més ampli marge per a aplicar correctament el Pla de Reconstitució.

Notes:

[1] MARX, K. y ENGELS, F.: Obras escogidas. Madrid, 1975. Tom 1, pàg. 32.

[2] Aquesta qüestió és crucial. Ho saben els revisionistes i liquidadors del marxisme, per això sempre és a l'objectiu dels seus atacs més ferotges. L'últim d'ells l'ha protagonitzat una experimentada professional del desprestigi del marxisme, Marta Harnecker. Aquesta renegada, ficada a sacerdotessa de la lluita espontaneïsta de les masses, ha bastit tota una teoria –gens original, per cert- precisament sobre la revisió d'aquest principi del marxisme-leninisme sobre la naturalesa i els tipus de la consciència social. Harnecker admet que la consciència de classe “il·lustrada” s'elabora fora del moviment obrer pràctic perquè no pot negar l'evidència; però sí que nega que aquesta forma de consciència sigui la vertadera i única consciència de classe proletària, perquè, segons ella, la classe obrera, en la seva lluita de resistència, adquireix consciència de classe de manera natural, una consciència que ja és diferent i independent de la ideologia burgesa, i, a més, també diferent del socialisme científic. La finalitat d'aquest consisteix, únicament, a dotar a aquella de més coherència i fortalesa, essent ella la que ha de nuclear el treball de l'avantguarda a fi d'evitar la construcció de partits revolucionaris saberuts, entossudits fins a la fal·lera a formar en la teoria als militants en compte d'incitar-los a la lluita i educar-los en ella, sense “contacte real amb la gent” i obsessionats per “controlar-la” i “suplantar-la”. Podem veure com, més d'un segle després, Harnecker reedita la polèmica de Lenin amb els economistes socialdemòcrates russos, col·locant-se, en aquesta ocasió -a diferència de l'adoptat de paraula en un altre temps-, al costat dels Martínov i Krichevski d'aleshores, i amb els Ludo Martens i Nines Maestro d'avui. D'altra banda, a més, el nostre nou paladí de la lluita de resistència (a qui mai, per cert, se l'ha conegut, en la seva llarga trajectòria, per dirigir alguna lluita popular concreta, sinó exclusivament pel seu treball intel·lectual, dedicat a la, ara tan nefasta, teoria i a destrossar el marxisme en pretendre divulgar-lo) acara directament contra els supòsits bàsics de l'estratègia i la tàctica marxistes-leninistes: el caràcter de classe del partit i el seu paper d'avantguarda, la qüestió del poder com a problema central de la revolució, l'hegemonia de la classe obrera, la Dictadura del Proletariat, etc. (veure, Harnecker, M.: Sobre el subjecte polític capaç de respondre als desafiaments del segle XXI. Ponència davant la Conferència Internacional “Karl Marx i els desafiaments del segle XXI”; L'Havana, maig del 2003 [en línia] 27 d'abril del 2003 [consulta: 27/08/04] <http://www.node50.org/cubasigloXX9I/congrés/Harnecker_27abr03.pdf>). La seva presa de posició, de ser acceptada, ens faria retrocedir, igualment, un segle en l'experiència adquirida pel moviment obrer revolucionari. El gran perill que representa Harnecker és el de tot l'economicisme, l'afalac servil de la lluita espontània de les masses, la seva postració davant seu, precisament en una època en què -com veurem més endavant- la construcció ideològica i política del proletariat revolucionari ha de ser iniciada en el sí mateix de les files de la classe obrera, entre llurs destacaments d'avantguarda. Aquest tipus de missatges persegueix adular l'obrer mitjà, situant-lo al centre de la lluita de classes proletària en l'actual etapa, amb la qual cosa sostreu als seus elements més conscients el necessari protagonisme, estirant d'ells cap enrere i desviant l'atenció de les vertaderes tasques del moment, impedint l'elevació política i teòrica (revolucionària) de la seva avantguarda i, amb tot això, obstaculitzant la construcció del principal instrument polític del proletariat, el partit de nou tipus leninista. Més encara, les ràncies tesis de Harnecker són doblement perilloses perquè estan essent difoses, si és el cas, per un personatge conegut i de cert prestigi i influència (funesta, però influència al capdavall), procedent del corrent predominant del moviment comunista internacional del Primer Cicle Revolucionari i que presenta llurs idees com el balanç correcte i escaient d'aquesta experiència històrica per a tota aquesta tradició, que va de Marx a la III Internacional. És precís, per tant, combatre aquesta línia oportunista, perquè oculta a la classe que pretén recuperar concepcions polítiques derrotades quan no aplicades i fracassades durant aquella experiència històrica, essent en conseqüència falses i enganyoses; perquè oculta que la seva proposta política no és resultat d'un vertader balanç, sinó la simple projecció en el temps -sota noves condicions, sota les condicions del cicle revolucionari enllestit- de la mateixa línia oportunista i revisionista que aquest corrent majoritari del vell moviment comunista internacional, al què ella pertanyia, aplicava des de feia moltes dècades; i perquè l'arèola de prestigi que utilitza aquesta senyora l'ha conquerit gràcies al suport de la burgesia en pac dels seus serveis en la vulgarització i desnaturalització del marxisme.