Les conseqüències pràctiques més immediates que ocasionen els imperatius de la reconquesta per al marxisme-leninisme de la posició d'avantguarda de la revolució i que sigui la pròpia classe obrera qui hagi de realitzar aquesta reconquesta, com a premisses necessàries de la Reconstitució, consisteixen, en primer lloc, des del punt de vista organitzatiu, intern dels destacaments d'avantguarda, en el necessari foment de la formació intel·lectual i cultural dels militants comunistes, per damunt i més enllà dels programes d'iniciació rutinaris amb què s'acostuma a despatxar el compromís formal adquirit amb la ideologia proletària; i, en segon lloc, des del punt de vista polític, la comprensió de que no existeix ni pot existir cap línia política verdaderament revolucionària si no està construïda des de la formació de l'avantguarda en aquesta ideologia, des de la recomposició de llur discurs teòric revolucionari i des del seu desenvolupament i aplicació mitjançant el debat i la lluita entre les dues línies en el si de l'avantguarda; la comprensió que, en l'actualitat, aquest àmbit, el de la consciència –i, per tant, el dels interrogants sobre la seva naturalesa de classe, de la seva coherència interna, etc.– és el centre medul·lar des del que es construeix tota la política proletària. En altres paraules, les qüestions ideològiques i teòriques ocupen, i ocuparan per un temps indefinit, el primer pla. Des que el PCR va dissenyar el seu Pla de Reconstitució (1993), orientat ja per aquest criteri –tot i que, com hem vist i com continuarem comprovant, de manera insuficient–, no hi ha hagut, en tots aquests anys, cap desplaçament polític ni social entre les classes, ni a l'interior de la classe obrera, incloent-hi llurs sectors d'avantguarda, que justifiqui un desplaçament de l'eix entorn del que han de seguir construint-se els projectes polítics revolucionaris (i la impotència política posada de manifest pels últims esdeveniments d'importància protagonitzats per les masses, com les mobilitzacions amb motiu del cas Prestige i, sobretot, les hagudes contra la guerra d'Iraq i el 11-M, no fan més que ratificar aquesta tesi). Els problemes teòrics i ideològics que l'avantguarda ha de resoldre en la perspectiva de la Revolució Proletària i del Comunisme configuren aquest eix, de manera que podem dir que, des del punt de vista del moviment proletari general i de la direcció de la seva lluita de classes, ens trobem en un moment d'acumulació de forces de l'avantguarda .
Les fonts des de les que extraiem els requisits que necessàriament han de ser complerts per a arribar a l'objectiu de la Reconstitució tenen una doble naturalesa. En primer lloc, es tracta de l'anàlisi de les conseqüències de la liquidació a les mans del revisionisme de la consciència i de tot el desenvolupament assolit pel comunisme (tant com a línia i organització polítiques com des de la perspectiva de l'organització de la nova societat). Els resultats d'aquesta anàlisi conformen el cos central del que fins avui ha estat la nostra activitat (Pla de Reconstitució i Tesi de Reconstitució ) i els desenvolupaments teòrics i pràctics que n'hem derivat (línia política i línia organitzativa). En segon lloc, l'anàlisi de la peculiaritats polítiques pròpies del segon cicle revolucionari, sobretot en comparació amb les del Cicle d'Octubre. En aquest àmbit, per bé que ja varem adoptar aquesta teoria del desenvolupament cíclic de la Revolució Proletària Mundial a escala històrica gairebé des del moment que va ser establerta pel Partit Comunista de Perú, en el context de la formulació de la tesi del replegament de la revolució peruana després de la caiguda de la direcció del partit en 1990 i del debat entorn de les cartes del President Gonzalo, és ara quan estem prenent consciència –en vista també d'algunes conclusions que ens ofereixen els estudis relacionats amb l'experiència de construcció del socialisme a l'URSS– de la importància de l'anàlisi comparativa de les premisses necessàries per al començament de cada cicle revolucionari. Així, en relació al problema de l'avantguarda, observem que, històricament, davant el Primer Cicle Revolucionari, aquesta s'organitza i configura políticament en períodes relativament curts de temps: a Rússia entre 1895 i 1903, i, en la resta dels països, a través d'actes constituents únics que gairebé sempre es reduïen a l'assumpció –quasi sempre formal– de les Vint-i-una condicions de la Komintern. Tal com hem esmentat més amunt, les condicions per a la construcció de l'avantguarda eren radicalment diferents de les actuals, principalment per la posició adoptada per un sector de la intel·lectualitat burgesa cap a la Revolució i per la presència d'un moviment revolucionari a l'ofensiva i d'una organització internacional d'avantguarda (la Internacional Comunista). Aquestes condicions facilitaran el compliment dels requisits de l'organització del partit d'avantguarda, però fixaran, al seu torn, una determinada concepció de la seva construcció en l'imaginari comunista que ocasionarà tares d'índole estratègica, com l'insuficient delimitació ideològica amb l'oportunisme (el que va afavorir la fàcil recaiguda en polítiques oportunistes), i la raquítica política de formació de quadres entre el proletariat que acompanyava a aquella escassa penetració en els problemes ideològics que estan relacionats directament amb la construcció de l'avantguarda (i que a la llarga afeblirà la posició proletària en la lluita entre les dues línies en el si dels partits comunistes). Doncs bé, a partir d'aquestes constitucions polítiques, els partits comunistes varen passar a plantejar-se directament la pugna per les masses i la lluita pel poder, entrant en dinàmiques de lluita de classes a gran escala. En aquesta situació, els moments contrarevolucionaris de replegament són considerats com d'acumulació de forces per a tota la classe , en particular en lo que pertoca al vincle i influència de l'avantguarda respecte de les masses, i com a capítol especialment important, la lluita de l'avantguarda per preservar els quadres i els principis ideològics i programàtics del partit. En l'actualitat, en canvi, les circumstàncies històriques que preparen el segon cicle revolucionari indiquen que, en llurs prolegòmens, en l'etapa de Reconstitució del partit revolucionari, la qüestió de l'acumulació de forces afecta principalment els destacaments d'avantguarda organitzats entorn dels problemes ideològics i teòrics del desenvolupament de la revolució i de la construcció del partit . No es tracta, llavors, d'una tasca conservadora , sinó més aviat creadora , ja que entre els objectius de la Reconstitució se situa en primer lloc el de recuperar la ideologia revolucionària del comunisme i el de construir quadres que la restitueixin al lloc que li correspon com a avantguarda dirigent de la Revolució.
En conseqüència, les circumstàncies que rodegen la formació del que en el si de l'avantguarda servirà de base per a la Reconstitució del Partit Comunista, posen de manifest de forma clara el seu rerefons teòric i educatiu , és a dir, que els problemes principals a què ens enfrontem tenen predominantment aquest doble caràcter, i que els problemes pràctics que principalment ens assaltaran seran els que estiguin estretament lligats amb la disposició de mitjans i la creació dels instruments necessaris per a solucionar aquells altres problemes. La seva solució, llavors, comportarà l'enfortiment polític de l'avantguarda en general i de la nostra organització en particular, perquè significarà que es va avançant en la tasca de reconstituir ideològicament al comunisme , en la comesa del qual i mitjançant els èxits del qual trobarà el militant comunista l'esperó, la inspiració i la iniciativa necessaris per la seva feina –ja que la força de l'avantguarda resideix en la seva ideologia–, així com una font vivificadora per a la seva organització. La nostra ideologia, doncs, amb tota la problemàtica que avui l'envolta, ha de ser, en l'actual situació, el punt de partença i el fi de tota l'activitat principal de l'avantguarda.