La construcció de bons quadres dirigents i l'assumpció, per la seva banda, del marxisme-leninisme com a concepció del món són dos dels pilars bàsics imprescindibles per a la comesa de reconstituir la ideologia comunista. Però, com formar aquest tipus de militant comunista, de quins instruments necessitem dotar-nos per a això?.
Com es tracta d'educar, de formar, la primera cosa que necessitem és instrucció ( Bildung ), però instrucció en la ciència ( Wissenschaft ). En aquest moment, les necessitats de la lluita del marxisme per reconquerir la posició d'avantguarda teòrica són diferents de les que requerien altres moments històrics com, per exemple, la Rússia dels debats entorn del II Congrés del POSDR. En aquell moment, com diria Lenin, la baula de la cadena a la qual era necessari agafar-se era la fundació d'un periòdic revolucionari per a tot Rússia. Avui, per a nosaltres, aquesta baula és diferent, o, més ben dit, correspon a les necessitats pròpies d'una etapa distinta, anterior, del procés. En la Rússia de 1903, l'obra de lluita i delimitació amb altres corrents polítics, per bé que no consumada, ja feia temps que havia estat iniciada pel marxisme revolucionari, i era diferent l'estat d'ànim de les masses, en ple moviment ascendent des de 1895 –moviment que culminaria amb la revolució de 1905–, mentre que nosaltres encara ens trobem en els inicis d'aquella lluita, tot just restablerts de l'atordiment que ens va provocar l'última derrota del proletariat internacional. I què dir de l'estat d'ànim actual de les masses! Si cap al 1903 els marxistes revolucionaris russos havien de cobrir l'últim tram de la seva lluita de desemmascarament dels corrents polítics oportunistes de l'època, per a passar immediatament a la conquesta dels elements més conscients de les masses proletàries, d'aquí la importància de l'òrgan central de premsa, nosaltres hem de remuntar-nos encara més, quan els marxistes russos –per continuar el paral·lelisme amb l'experiència russa–, encapçalats per Plejánov, varen iniciar la lluita contra els populistes (anarquistes) almenys a partir de 1883. La nostra primera i principal tasca, en aquests moments, és semblant. També hem de combatre l'oportunisme polític, el que planteja a les masses falses vies revolucionàries i el que només els ofereix una sortida reformista. Però com l'estat de liquidació de la consciència marxista és sever –quelcom pel que no varen passar els nostres homòlegs russos–, també hem de preparar-nos per a aquest combat . Per aquesta raó, la baula de la cadena a la qual hem d'agafar-nos és diferent, no respon a tasques la naturalesa de la qual correspondria a les que pugui complir un periòdic o la propaganda política en general, sinó amb tasques de caràcter més elemental : formar quadres marxistes-leninistes, educant-los en la teoria i en la lluita entre les dues línies contra l'oportunisme.
Instrucció i ciència són els elements clau que ens permetran crear bones bases i bones condicions per a la construcció de quadres comunistes. Però hem d'entendre aquestes paraules en un sentit particular. Per això, per a designar-les, hem utilitzat els vocables corresponents en alemany, perquè en aquesta llengua presenten connotacions semàntiques que varen adquirir, sobretot en un determinat període històric, connotacions que matisen el significat d'aquestes paraules en el sentit que nosaltres volem subratllar. Efectivament, quan a partir de la liquidació del Sacre Imperi per Napoleó s'apodera d'Alemanya una febre reformadora, barreja d'Il·lustració i de ressentit nacionalisme, i els sectors emergents de la societat germànica pertanyents a les noves classes mitjanes, vinculades més amb les professions liberals que amb la indústria, pretenen dirigir, amb el permís de l'aristocràcia, els canvis necessaris per a situar a Alemanya al nivell de les necessitats del món modern que s'havia gestat a partir de la Revolució Francesa –que ni tan sols la Restauració sobrevinguda amb la derrota de Napoleó havia pogut deturar–, apareix la idea de la necessitat que la renovació espiritual i moral d'Alemanya i la seva reforma política fóra encapçalada per una nova elit cultural de líders formats per al govern del país: els homes de Bildung . Bildung significa instrucció, educació; però a diferència del terme homòleg Erziehung , que denota assimilació passiva de coneixements, la paraula Bildung indica autoformació, comandament d'un mateix en el conreu del saber, recerca del coneixement, autodesenvolupament cultural. Aquest element actiu deixa traslluir una predeterminació conscient a l'hora d'iniciar una labor educativa, és a dir, la consciència que aquesta labor és només un mitjà per a atènyer un fi predeterminat, la qual cosa resulta fonamental a l'hora de definir el caràcter de la formació ideològica i cultural del quadre comunista, perquè educar en termes de Bildung suposa la capacitació crítica necessària que permetrà la seva autoformació permanent. El sentit de la paraula Bildung presenta, doncs, davant nostre, un nou repte: el d' ensenyar a aprendre . Si, a més, el contingut principal d'aquest aprenentatge es correspon amb la concepció del món proletària, llavors haurem posat els fonaments per a edificar vertaderes consciències revolucionàries.
Igual que per a la mesocràtica elit intel·lectual alemanya de principis del segle XIX l'educació entesa com Bildung implicava una idea de funcionalitat, que una sàvia autodirecció cultural habilitava per a la direcció política (enfront de les pretensions fundades en el naixement i la posició social pròpies de la tradició de l'època), de la mateixa manera la formació intel·lectual del dirigent proletari no ha d'entendre's en termes d'erudició acadèmica, de recerca del saber pel saber , sinó en els del coneixement del món com a condició per a la seva transformació . Per a dir-ho d'una manera més immediata, relacionada amb la política pràctica, i amb les paraules de Lenin, la instrucció en termes de Bildung dels militants comunistes els permetrà “dirigir totes les manifestacions d'aquesta lluita múltiple, [i] que sàpiguen, en el moment necessari, ‘dictar un programa positiu d'acció'” [1] en cadascun dels fronts de la lluita de classes en el què tinguin encomanades tasques revolucionàries. L'autonomia intel·lectual que el dotarà de la capacitat de servir-se pel seu compte i de saber enfrontar-se als reptes nous que plantegi la lluita de les masses, tant des del punt de vista teòric com a pràctic, principalment en la tasca d'aplicar i traduir creativament la línia política revolucionària en cadascun d'aquests fronts, permetrà al quadre comunista exercir d'avantguarda i, a través d'ell, al Partit la direcció efectiva del moviment de masses (qüestió a tenir en compte i de vital importància quan s'escometi la tercera fase de la Reconstitució: el treball entre les masses per a conquerir a l'avantguarda pràctica). L'autonomia intel·lectual que acompanya a la idea de Bildung no ha d'entendre's en el sentit petit-burgès de llibertat de crítica , sinó en el de capacitat crítica adquirida com a condició sine qua non per a exercitar una activitat d'avantguarda conscient. De la mateixa manera, la idea de Bildung , tot i que posa èmfasi en l'iniciativa y l'activitat individual en la formació, no pretén prescindir –i en el nostre cas no ha de prescindir– de l'aprenentatge col·lectiu i de l'experiència pràctica. El que pretén remarcar és la idea de formació permanent , fora fins i tot (o, més ben dit, sobretot ) del marc de l'activitat organitzativa, la idea de la continuació de la formació per altres mitjans , pels propis mitjans, la idea de reflexió permanent sobre el món a la llum del marxisme i sobre el marxisme a la llum d'aquest món, d'amarar-nos d'esperit crític i d'afany d'aprendre per a comprendre, d'amarar-nos de la idea que el moviment permanent de la realitat exigeix de nosaltres un aprenentatge constant i un esforç intel·lectual individual permanent, exigeix de nosaltres, en definitiva, exercitar la Bildung .
La relació entre l'aspecte individual i el col·lectiu de l'aprenentatge ha estat plantejada per nosaltres de manera prou unilateral fins ara. En considerar l'assumpció col·lectiva dels materials de formació com la forma vertadera d'assimilació, hem acabat entenent que també es tracta de l' única, la qual cosa és fals. Naturalment, des del punt de vista del debat, síntesi i elaboració de la política del dia a dia el marc col·lectiu d'activitat intel·lectual és el principal; s'esdevé de la mateixa manera quan es tracta d'assimilar de la millor i més completa forma possible qüestions i temes teòrics concrets relacionats directament amb el pensament marxista o amb les necessitats de la seva política. Però en aquest terreny estem parlant del que l'organització aborda des del punt de vista de les necessitats teòriques o polítiques més immediates o peremptòries, ja es tracti de dotar els militants dels elements teòrico-conceptuals imprescindibles per al coneixement del marxisme-leninisme, ja de la seva aplicació pràctica. Resta, tanmateix, oblidada –o, si més no, pendent– una qüestió de fons fonamental, a saber, que l'assimilació mental de la concepció del món marxista-leninista és un prolongat i larvat procés de sedimentació intel·lectual, i, a més, en primera instància, un procés individual . El context formatiu col·lectiu és important com el més adient úter de gestació del marxista individual en tant que guia intel·lectual i en tant que entorn des del que vincular la formació teòrica de l'individu amb les necessitats pràctiques del moviment real de la lluita de classes (necessitats que són la vertadera base material dels problemes en la solució teòrica de la qual ha de participar el comunista com a individualitat intel·lectual); però això no pot substituir –i, en part, nosaltres hem estat víctimes d'aquest error– l'originalitat de l'experiència individual en l'estudi del marxisme-leninisme, o en l'assimilació particular de la concepció del món proletària. En general, nosaltres no hem sabut conscienciar els camarades sobre la importància de llur experiència personal com a estudiants de la doctrina comunista. De fet, l'etapa de preparació individual dels temes d'estudi prèvia a les reunions de formació (etapa col·lectiva) ha estat infravalorada i, fins i tot, en molts casos suprimida. Com resultat hem convertit l'estudi en una formalitat i al nostre mètode d'estudi, de fet, en un mètode passiu d'educació ( Erziehung ) en el que la generalitat dels camarades s'han limitat a escoltar i a intentar comprendre les idees i comentaris dels altres més informats prèviament. En aquesta situació, hem reproduït inconscientment i involuntàriament l'esquema que precisament volíem superar amb el Programa de Formació: la separació entre el militant comunista i la ideologia comunista, en general, i, en particular, la separació entre els qui coneixien quelcom de marxisme-leninisme i els qui no en coneixien res (amb tot el que això pot repercutir en l'organització des del punt de vista de la reproducció de la divisió burgesa del treball manual i intel·lectual).
El problema d'una actitud activa davant la formació ( Bildung ) adquireix, per tant, la major importància a partir d'ara. I aquesta actitud només pot venir de la conscienciació en que l'aspecte individual de l'educació acompanya en importància a l'aspecte col·lectiu. De fet, són complementaris. En primer lloc, perquè l'assimilació del marxisme-leninisme com Weltanschauung no pot reduir-se a l'aprenentatge d'unes tesis filosòfiques o polítiques. Aquí, la sentència d'Heràclit ens resulta del tot pertinent: per a saber una cosa no n'hi ha prou amb haver-la après [2]; o sigui, aprendre no és saber . Aprendre una sèrie de principis, tesis ideològiques o polítiques, o llegir uns quants llibres marxistes importants no significa que s'hagi assimilat el marxisme com a concepció del món. Per a això és necessari estudiar en el ple significat de la paraula, reflexionant i reunint amb sentit crític els nostres coneixements fins al punt d'amarar-nos de l'esperit de la ideologia, de familiaritzar-nos amb llur particular enfocament de la realitat. A més, és important no limitar l'interès de la nostra formació a la doctrina político-filosòfica marxista-leninista pròpiament dita, sinó ampliar-ho a totes les vessants de la realitat i de la ciència ( Wissenschaft ) en virtut de la vocació integradora i del punt de vista global que el marxisme-leninisme projecta sobre el món. L'esforç individual per amalgamar tots aquests continguts cognitius en un bloc homogeni i únic, en una cosmovisió, des de la perspectiva crítica marxista, contribuirà en gran manera a la forja de ments portadores de la cosmologia proletària. Els resultats d'aquest esforç individual poden i han de contrastar-se col·lectivament –baldament no des d'un rigorós ordre del dia, sinó en la mesura que les necessitats pràctiques obliguin a oferir aquests resultats en funció de problemes concrets–, de manera que aquestes ments proletàries individuals vagin configurant a poc a poc una ment col·lectiva –aquest estimat intel·lectual col·lectiu – com a vertader suport i propagador d'aquesta nova concepció del món.
Però mentre aquest procés acompanya paral·lelament al procés de Reconstitució, des del punt de vista de les nostres necessitats immediates com a destacament d'avantguarda ideològica, hem de trobar un nou equilibri entre els aspectes individual i col·lectiu de la instrucció del militant comunista. En aquest sentit, és important assenyalar que compartir una mateixa concepció del món no significa professar un pensament únic. En tant que individus limitats, la concepció del món proletària només pot ser representada parcialment en les consciències dels comunistes. Aquesta limitació exigeix certa complementació dels diferents graus i maneres d'assumpció individual del marxisme-leninisme. Serà així, si més no, fins a la culminació de la Reconstitució. Però el que sí que perdurarà –fins i tot en el si del Partit Comunista– serà la importància d'aquesta diferència i desigual assumpció individual de la concepció del món proletària des de la perspectiva del desenvolupament teòric del comunisme. Certament, és en el llarg termini on la contribució individual al desenvolupament ideològic del proletariat adquireix el seu vertader relleu. Si en la immediatesa és el context col·lectiu el determinant per a la resolució dels problemes teòrics i pràctics del moviment des de l'aplicació de l'esquema unitat-crítica-unitat , a la llarga és l'aportació nova (individual) davant un problema nou el que permet aquest desenvolupament ideològico-polític en termes qualitatius, quan precisament les premisses conceptuals des de les que s'operava no permeten enfrontar-se correctament a aquests problemes nous i és necessari trencar-hi, revolucionar-les , plantejar en tota la seva dimensió l'element central d'aquella dialèctica del desenvolupament político-ideològic del comunisme, la crítica, la lluita . I la capacitat interna de l'organisme polític per a recórrer al nou per a enfrontar-se a la novetat prové, precisament, de la diferenciació i riquesa de matisos, de les diferents versions del pensament en què ha anat assimilant-se individualment una mateixa concepció del món. Aquesta diversitat, per dir-ho d'alguna manera, compleix la funció que la variabilitat genètica de les espècies en la Naturalesa: garantir la seva adaptació i evolució. L'aportació d'elements individuals parcials i innovadors en la solució dels problemes pràctics de la revolució i la seva assimilació col·lectiva i integrada en la lògica del discurs ideològic de classe és la manera com es desenvolupa el Partit Comunista des de la perspectiva de la contradicció individualitat-col·lectivitat en l'esfera intel·lectual. Però, d'altra banda, en aquest àmbit l'individual no podrà substituir mai a la col·lectivitat com a dipositària de la totalitat ideològica, de tot l'horitzó cosmològic de la concepció del món del proletariat; la individualitat serveix a les necessitats del permanent desenvolupament ideològic i a la constant vocació de teoria d'avantguarda del marxisme-leninisme; però la individualitat no pot suplir a l'organització d'avantguarda o al Partit Comunista com a conscient col·lectiu dipositari de la Weltanschauung de la classe proletària, com a entorn intel·lectual on pacientment es van soldant els fragments de la consciència classista del món al mateix ritme que aquesta es va desenvolupant. D'ací que algunes tesis polítiques defensades per certs sectors del moviment comunista se'ns antullen del tot errònies per unilaterals i dogmàtiques. Tesis com la teoria de la direcció , defensada per algunes organitzacions maoistes, trenquen completament la unitat dialèctica entre individu i col·lectiu en la qüestió del desenvolupament teòric de la ideologia proletària, acabant per permetre la suplantació del Partit pel cap, i per ungir a la consciència individual amb el monopoli i el privilegi de la creativitat teòrica, sense cap referència al col·lectiu i per damunt del Partit. Quan, per afegiment, es personalitza aquesta consciència individual, és a dir, es considera que la individualitat intel·lectual creadora és sempre la mateixa i, en conseqüència, l'única i vertadera portadora de la concepció del món proletària, obtindrem com a colofó la teoria complementària del pensament guia . Ambdues tesis, per tant, han de ser denunciades per idealistes i individualistes, per impedir la comprensió del vertader paper que juga l'individu en el procés de desenvolupament del pensament proletari i la seva correcta relació amb el col·lectiu partidista en aquesta matèria (per no parlar ja del perjudicial reflex de la rígida divisió del treball de la societat burgesa que provoca a l'interior de l'organització d'avantguarda), i perquè, al capdavall, són filles d'una època, la del Primer Cicle Revolucionari, on dominà la concepció del marxisme com a filosofia política i mai es va plantejar la necessitat (si exceptuem el curt període de la Revolució Cultural xinesa i som condescendents amb llurs declaracions d'intencions i no massa severs amb la perspectiva, si més no ingènua, d'estendre la concepció del món proletària entre les masses a base de receptaris de citacions com el Llibre roig ) de formar tots els comunistes en la concepció del món proletària. Ni tan sols això es va plantejar com a problema a resoldre amb els escaients mitjans polítics.
El marxisme-leninisme com Weltanschauung implica una cosmologia unitària, una visió del món com a totalitat integrada, com organon . La formació multidisciplinària del marxista persegueix la representació intel·lectual d'aquesta cosmovisió, la seva comprensió i la seva integració en llur activitat pràctica. La Weltanschauung així concebuda exigeix una Wissenschaft, una ciència; però no una ciència entesa com nova disciplina pròpia, ni tampoc com a pràctica experimental particular, sinó com resultat del saber universal, com a assimilació i síntesi sistematitzada dels progressos de les ciències i llur integració crítica en el marc gnoseològic marxista-leninista. La idea il·lustrada de Wissenschaft va sorgir com a negació del domini humanístico-literari en els continguts de la formació cultural dominant (basats en la llengua i la literatura clàssiques, grega i llatina) que a Europa es remuntava al Renaixement, i per oposició a tota superstició, esoterisme o espontaneïsme en el procés de coneixement. Aquest només pot ser resultat de la ciència, i és en el seu esperit i en el coneixement de les lleis reguladores de l'univers que ens va desvelant on ha de residir la font de la nostra instrucció. La Wissenschaft així entesa passa d'aquesta manera a ser l'objecte de la Bildung (és a dir, educar-se en la ciència ), el marc general i permanent del seu desenvolupament i de la seva activitat, sota la guia crítica del marxisme-leninisme. La unitat d'ambdós – Bildung und Wissenschaft – expressarà el continu esforç per assimilar els progressos de la ciència a la Weltanschauung proletària i per la permanent actualització del marxisme-leninisme com a teoria d'avantguarda. Aquesta unitat constituirà el fonament principal per a proveir del context escaient per a la consecució d'aquest objectiu fonamental que és la construcció de quadres comunistes: la universitat obrera . Aquesta idea d' universitat obrera no ha de ser interpretada en el sentit organitzatiu-institucional, sinó com la visió genèrica que englobaria el rerefons comú de les principals tasques polítiques del present període.
La idea d' universitat obrera correspon a una comuna necessitat històrica d'autogestió cultural del proletariat en una nova època pre-revolucionaria i en un nou nivell. Igual que en els preliminars del Cicle d'Octubre les conseqüències de l'impossible accés a l'educació per part de les grans masses tractava de pal·liar-se mitjançant l'apaivagament de l'analfabetisme i d'impartir nocions de cultura general a les bases del sindicat o del partit obrer en l'anomenada Casa del Poble , en l'actualitat, la impossibilitat creixent d'accedir a una educació elevada de les masses i de llurs elements més preparats, en general, i la impossibilitat d'obtenir, en particular, una concepció del món autònoma, independent de la burgesa, en el si del sistema educatiu vigent, obliguen el proletariat conscient a dotar-se dels instruments necessaris per a elevar-se intel·lectualment fins al punt que exigeix el grau de civilització assolit pel desenvolupament social. Si en el Primer Cicle Revolucionari les Cases del Poble es corresponien amb una situació en què era necessari apropar a les masses culturalment a l'activitat de la seva avantguarda, car mentre l'avantguarda estava educada, les masses eren semi-analfabetes, davant el pròxim cicle revolucionari la necessitat de la universitat obrera és exponent d'una situació inversa, on, relativament parlant, les masses són molt cultes i l'avantguarda, en canvi, no està a l'alçada de les exigències de la direcció en la construcció d'una societat nova, ni de la direcció política de les masses, ni tan sols de les de la direcció del seu partit revolucionari. Si en el Cicle d'Octubre el gran problema de la revolució, des del punt de vista de la cultura, era la participació de les masses a l'obra d'edificació de lo nou, precisament llur participació en el procés de llur emancipació –el que posava un fort interrogant a la naturalesa del procés revolucionari com a procés d'auto-emancipació del proletariat–, en l'actualitat, la lluita de classes proletària i les necessitats que imposa l'increment de la composició tècnica del capital han obligat a la burgesia a formar els fills de la classe obrera fins nivells alts d'educació (generalització de l'ensenyament secundari), però impedeix llur accés a la formació superior com a quadres dirigents . Això és el que ha de suplir el proletariat de manera independent i autosuficient amb vista al futur cicle revolucionari, de la mateixa manera que en l'època de la seva preparació per al primer assalt revolucionari ell mateix s'ensenyà a llegir. El què, per cert, redundarà en una millor correspondència entre la preparació cultural de l'avantguarda i la de les masses de la classe, i en una correspondència a un nivell més alt; la qual cosa, al seu torn, atorgarà majors possibilitats futures a l'autonomia que el proletariat com a classe ha d'imprimir a la revolució com a procés d'auto-emancipació.
Notes:
[1]LENIN: Op. cit ., pàg. 91.
[2]“ No entenen els més les coses amb les quals es topen, ni malgrat haver-les après les coneixen, però a ells els hi sembla.” (Filósofos presocráticos . Barcelona, 1995; pàg. 133).